Per què sóc un Retro-Gamer

Què tal amics? De nou ens trobem al blog després dels calorosos mesos d’estiu. És clar, és que han estat molts dies des del reportatge dedicat exclusivament a la Súper 16 Bits de Nintendo i, així com sé que esteu esperant amb ànsies l’article dedicat especialment a la veritable bèstia indomable dels 90 i obra magna de SNK, Neo Geo , en les petites estones lliures que he tingut aquest estiu he anat confeccionant aquesta humil reflexió que crec que pot ser interessant:
Per què m’agrada jugar a jocs de sistemes d’una altra època?
Per què sóc un Retro-Gamer, si els jocs actuals són tècnicament molt més avançats i ofereixen experiències més properes a la realitat?

Abans, les noies anaven a jugar així als recreatius… XD

 

Sí, m’agrada el vintage. A tu no?

A veure, el primer que he de dir és que, tot i que m’agradi jugar a videojocs de sistemes actualment obsolets i que compten amb molts anys a l’esquena, també m’agrada jugar a jocs actuals. Clar que sí, o que et creies? XD A mi també m’agrada experimentar les noves propostes jugables, encara que en molts casos estiguin molt lluny d’oferir una satisfacció total al jugador, i no em refereixo exclusivament a l’àmbit de l’experiència de joc virtual en si, sinó al global de tot el que envolta als videojocs actuals. Perquè, encara que els jocs d’avui en dia ofereixen entorns molt ben recreats en uns refinats i fluids paisatges en tres dimensions, quantitat de moviments, de possibilitats, de coses a fer, de competicions en què participar, de llocs on poder-se perdre i sorprendre explorant, d’entaular converses o relacions amb altres personatges…

 

 

 

…no es el mateix. Quins gràfics més flipants, oi? Evoquen en nosaltres una enorme i agradable sensació que ens incita a jugar més, doncs la seua bellesa ens entra pels ulls i ens atrau sense remei. Però, no ens enganyem: per molt que tots aquestos gràfics tan realistes ens impressionen i que totes aquestes modalitats i noves mecàniques de joc s’hagin implementat amb èxit, avui en dia no queda ni el més mínim rastre d’aquella inigualable i màgica essència que embolcallava els videojocs i que tan bojos ens tornava en aquells anys en veure un en moviment (fins i tot la simple visualització en les revistes especialitzades de l’època ja era suficient per fer-nos bavejar). Lamentablement, el intrigant i moltes vegades místic camí pel qual sempre havien caminat junts videojocs i màgia, s’ha esfumat de la vista. Per què? Doncs molt fàcil. Per una sèrie de motius que ja varem enumerar en l’anterior reportatge publicat al bloc fa diversos mesos i que podeu llegir aquí. I de tots aquells motius, vull indagar especialment i prestar més atenció a aquest gran condicionant que sol passar moltes vegades desapercebut: la desinformació existent en aquells anys sobre alguna cosa minoritaria, que no sorprenent, com els videojocs, ja que era la tònica general.

 

     Sí, la desinformació, ja que era precisament aquella falta de notícies i més dades la que ens feia somiar i imaginar a marxes forçades com seria tenir aquells jocs després de la visualització d’unes poques imatges estàtiques impreses en paper. En aquells anys la paraula internet no existia per a la gran majoria de gent, de manera que no podíem navegar per la xarxa per a indagar, i molt menys utilitzar un Youtube en què visualitzar vídeos, de manera que aquella preuada informació sobre videojocs que anhelàvem com a bojos però que NO teníem perquè NO podíem aconseguir (no hi havia més mitjans que les sol·licitades revistes i para de comptar), va contribuir de manera sorprenent a augmentar encara més l’enorme i desmesurat grau d’expectació i de sorpresa per la nostra part (hype en diuen ara ) davant els videojocs d’aquella època, sense més remei que haver de tirar de la meravellosa, poderosa i a sovint descabellada imaginació davant el buit d’informació i la impossibilitat de veure en moviment (com veure’ls sense Youtube!) aquells videojocs que encara no arribaven, que directament no arribarien al nostre territori o bé, perquè eren de recreativa i ningú, ningú, ningú anava a tenir alguna cosa semblant a casa per a disfrutar d’ells a la gana. Així era en aquella època, coi! Però el millor era (no sempre, és clar, però en major mesura que avui en dia), quan ja per fi tenies entre les mans aquest anhelat cartutx que tant havies esperat i que tantes vegades havies jugat i agafat amb les teves mans en la teua inabastable imaginació , ja que la realitat solia superar la imaginació de les nostres joves ments. A més, no podies sinó alegrar-te més encara quan veies els petits extres o entranyables accessoris que genialment acompanyaven a aquest cartutx i que tan especials sentiments ens feien despertar. Igualet que avui en dia, ostia.

 

 

 

     Exemple: arribes a casa i encens la One, PS4, Switch o PC. Agafes el joc que t’acabes de comprar (com a bon representant de la vella escola, prefereixes el físic al virtual, com és normal). Agafes la caixa amb la il·lusió i expectació que sempre has experimentat després de la compra d’un nou videojoc (això pot ser degut a que abans pràcticament tenien què alinear-se els planetes per poder tenir un nou cartutx per a la teva consola), observant i gaudint de les il·lustracions que brillen en portada i en la part posterior, notant el seu poc prometedor i escàs pes a la mà, deixant-te embargar no obstant per l’olor que desprèn a “nou” i inspeccionánt-lo gairebé amb delectació, ansiós per veure l’especial contingut que guarda al seu interior. Amb cura, obres la caixa del joc i…

     La primera gran desil·lusió, en els teus pròpis nàssos des d’abans de posar ja el videojoc a la consola: el seu interior, el primer lloc real on s’hauria de veure reflectida la veritable gràcia i l’autèntica MIMA dels que fan i distribueixen un videojoc, està pràcticament desolat. Ni la meva dura tossuda està tan buida com l’interior d’aquesta caixa: ni làmines a tot color, ni una vistosa quartilla de benvinguda i agraïment per haver confiat en ells, ni rastre del llibre d’instruccions… per no haver-hi, no hi ha ni fullets promocionals d’altres videojocs o productes. Que trista i anodina experiència! La caixa, a excepció del DVD, està completament buida. Buida! Tanques la caixa i la tornes a obrir inconscientment; a veure si a la segona… Il·lús, massa bé ho saps. Així i tot, tornes a mirar el seu interior. Sí, no hi ha dubte: està tristament buida, transmetent un fred sentiment de deixadesa i pèrdua. I llavors et preguntes:


– A quin punt de desinterès pels usuaris hem arribat?


– És que els videojocs han perdut tota aquesta màgia que sempre havien desprès i que els feia tan diferents i especials a tota la resta i ja no els presten la mateixa cura i atenció?


– És que no estem comprant un videojoc com ho compràvem i el pagàvem en èpoques anteriors?


– Per què aquest descuit i deixadesa de cara als usuaris per part de les companyies de videojocs?


– De debò pensen que això és la manera correcta de presentar-nos un producte que sempre havia gaudit d’un estatus i escalafó diferents a tot el que coneixíem?

 

     Que preguntes més inquietants, oi? Abans, tots els videojocs venien amb les seves instruccions, amb aquells llibrets tan especials, en moltíssims casos a tot color, amb els seus textos, imatges i grafies úniques, introduinte en la història del joc, revel·lant preciosa informació relacionada amb el mateix, dades biogràfiques dels personatges principals, dels enemics, moviments, etc… Eren gairebé com una mini-guia exclusiva que no sortien a les revistes ni en cap altres lloc i que només els afortunats posseïdors del videojoc podien tenir entre les seves mans. Fins i tot de vegades incloïen petits detalls a manera de regals! Sí, sí, regals. Quedeu-vos amb la paraula: REGALS. I en aquest aspecte, Nintendo era la reina indiscutible: bé podien incloure brillants làmines a tot color com es van regalar en el tan ansiosament desitjat DBZ SuperButouden, un pòster de mida DIN A4 com a l’irrepetible The Legend of Zelda “A Link to the Past “entre d’altres jocs de la mateixa SNES o d’altres plataformes i títols, alguna joguina o bestieseta com en el Killer Instinct de la Game Boy, que venia amb un penjoll que era una xapa com la dels marines americans però amb el títol del joc gravat a la mateixa, cosetes tan simples però adorables i úniques com un pin o algunes enganxines exclusives, un llibre (sí, llibre) a part del de les instruccions dedicat exclusivament a la història en si del joc i fins i tot una guia en tota regla per no perdre ni un detall del videojoc com a algun rpg exclusiu de la Súper Nintendo, arribant fins i tot a regalar un cd amb la BSO original del joc (de nou Rare i el seu Killer Instinct per a la Súper Nintendo). Segur heu notat que m’he centrat més en els 16 Bits, però no cal anar-se’n tan lluny per trobar aquest tipus de coses:  en PSX, Saturn, PS2, Xbox, Game Cube, N64 o Game Boy Advance també sobrevivia encara aquest tipus de pràctica tan adorable. Què èpoques tan diferents i tan… úniques.

 

 

Això, amics meus, eren DETALLS. Eren OBSEQUIS. Allò era GUST per fer les coses ben fetes, fotre! Demostrant amb això que sí es podien fer realment bé i que, si volien, ens podien mimar molt donant aquest toc especial i únic que completava l’experiència de la compra d’un videojoc, reafirmant també amb això la idea o la imatge que teníem de que l’adquisició d’un videojoc sempre era una cosa diferent i especial a tota la resta. Per tant, aquell contingut exclusiu i especial que acompanyés a aquest videojoc, aquell material extra que rebíem amb gran il·lusió i amb les mans obertes, tenia la missió de sumar enters i completar així una gran experiència final… que ara, com ja hem esmentat abans, s’ha perdut.

 

No recordeu el que experimentàvem davant la visió d’un videojoc en les dècades dels 80 i 90?

     Sí, ja sé el que esteu pensant: ja està de nou per aquí l’avi porreta amb les seves historietes de l’era quaternària… Doncs sí, aquí segueixo donant la brasa a jugadors com vosaltres que amb tant de gust ho llegiu, brivalls XD. Però crec que no està de més recordar que els videojocs, pel qui no ho sàpiga, portaven enganxat a ells una poderosíssima i diferenciadora característica que sempre els va fer destacar sobre totes les coses que un pogués trobar en un bar, en els salons recreatius, a casa teva, a casa d’un amic o conegut, en uns grans magatzems o en la botiga o videoclub de la cantonada: l’extraordinària capacitat de sorprendre i fascinar a nivells fins aleshores inaudits, deixant profundament soterrada en la ment de qui el veia una poderosa llavor de desig, admiració i estupefacció que creixia amb una fulgurant rapidesa que ja voldria Fernando Alonso per al seu McLaren (que vistes les prestacions del cotxe, bé podria dir-se McLaren-Pegaso, sense menysprear a la marca Pegaso, a qui demanem públicament perdó XD). Les sensacions que es vivien amb aquest particular entreteniment eren d’allò més impactants, tant si tenies pocs anys com si ja s’hi era més majoret: era el BOOM tecnològic de l’entreteniment virtual. Veure aquells colorits gràfics en moviment en una pantalla i, per si fos poc, responent a les nostres ordres a través del joystick o del pad, ens van deixar tan aclaparadorament sorpresos, que vam arribar a adorar-los de manera gairebé malaltissa, convertint-se de fet en un dels principals pilars al voltant dels quals s’enroscaría la nostra vida: vivíem els videojocs. Cap de les joguines o jocs convencionals de tota la vida podien rivalitzar amb l’experiència que podia oferir un videojoc. Simplement NO tenien rival. No era estrany passar per uns recreatius, per la zona de videojocs d’un centre comercial o a la casa d’algun afortunat posseïdor d’una consola de sobretaula i veure com, atònits com si els Men in Black haguessin pegat un flashada dels seus molons bolis platejats , un grup de nens miraven amb la boca oberta i la vista fixa a la tele un videojoc en moviment, com si no existís una altra cosa al món. Sensacions fascinants i terriblement adorables. Va ser una cosa autènticament febril que va desencadenar passions i que res del que havíem vist, jugat al pati de l’escola o tingut a les nostres mans podia igualar: era una cosa que tenia moviment i vida pròpia, capaç de fer-te viatjar per colorits i apassionants regnes desconeguts , per salvatges paisatges plens d’éssers increïbles, de fer-te vibrar amb les més inversemblants batalles entre guerrers extraordinaris arribats dels llocs més allunyats i remots, de mantenir piques mítics contra hàbils pilots a través de circuits ubicats a tot el món… O sigui, tota una experiència sense igual. I si a això li sumem que la presentació física d’aquella experiència inimitable d’un videojoc, el EMBOLCALL amb el que t’ho presentaven i amb el qual el rebies amb els braços oberts, venia amb DETALLS i gestos de bon gust i mim, arribem a la conclusió de que l’experiència era realment una cosa INSUPERABLE.

Avui en dia, totes aquestes sensacions mítiques, tota aquesta “gràcia i il·lusió” s’ha perdut. Podríem dir més bé que ha degenerat. Per a obtenir detalls, per a poder obtenir “alguna cosa més” que acompanyi i complementi a un sol i trist DVD, has d’anar gairebé obligatòriament a per les infames (opinió personal) “Edicions Limitades” o “Edicions de Col·leccionista”, per cert, a preus excessius per als temps que corren avui en dia. A més, en molts casos, els objectes que inclouen aquestes edicions no són necessaris o són excessius per al que realment estàs comprant, un videojoc. Pren nota: un cotxe de control remot que no vas a utilitzar en la teva vida, una figura de dubtosa qualitat de trenta o quaranta centímetres, un casc a escala, un trofeu de gran premi que no saps ni on col·locar… Senyors, això no és el que era! Totes aquestes coses, encara que estiguin relacionades directament amb el videojoc en si i puguen tenir el seu encant, són afegits que encareixen en gran mesura el preu final. Són extres que has de pagar. Si vull una punyetera figura d’un personatge o un innecessari cotxe a radiocontrol, doncs vaig i m’ho compro pel meu compte (que a més és molt probable que sigui bastant millor que el que s’inclou en l’edició limitada). Aquests objectes, tinguem-ho clar, NO són ​​detalls. NO són ​​regals ni mostres o gestos de bon gust. Ho estàs pagant! Un detall s’inclou perquè vols, perquè la teva intenció és agrair al jugador la seva confiança, perquè tens gust per fer les coses i per demostrar que tens interès en el que fas i que per a tu és tan especial com per al que el compra. Això definitivament s’ha perdut. JA NO EXISTEIX. El que s’inclou en les edicions limitades són, sota el meu punt de vista, productes innecessaris que encareixen molt el preu final i que et fan desistir de la idea de poder adquirir aquest videojoc que t’agrada amb alguna cosa més que no sigui únicament virtual, amb aquesta cosa física que la puguis tocar amb les mans. I recordeu, que tots aquests detalls, aquestes cosetes, regalets i llibrets que s’incloïen abans en les caixes de molts jocs, venien sense cap sobrecost. D’aquí el nom de detalls (i que suposava un sobrecost a les empreses que ja no tenen la mentalitat d’agradar i agrair als usuaris per confiar en els seus videojocs). Sempre quedaran els nostres records…

I per anar acabant aquesta petita crítica (perquè personalment estic una mica fins els ouets de l’actual indústria de l’oci virtual i no em vull allargar massa), un altre tema que també té molta molla: els DLC s. O com jo els dic, De La Casa. De La Casa que ens està prenent el pèl, és clar. Això és, per a mi i per a molts, el súmmum dels súmmums de la cara dura i un dels principals motius pels quals avui dia menys atenció preste als videojocs actuals. Ja està bé, senyors productors de videojocs! Però de qué van! Si és que te collons que fins i tot des del mateix moment en què anuncien el llançament del nou videojoc, t’estan anunciant també el llançament de fastigosos i inútils DLC s (de pagament, per si hi havia algú que ho dubtava o no ho sabia), passes de temporada, subscripcions VIP i altra merda varia amb la què ens “ofereixen” sucoses novetats a tots aquells que els adquireixin: ampliar la premeditadament escanyolida plantilla de personatges o el garatge de vehicles amb altres cotxes realment atractius i que no s’han inclòs per a que pagueu per ells, o un trosset més de mapa per on vas a moure’t, o més (que no millors) missions extra amb les què ampliar “l’experiència de joc”… l’experiència de joc us la donaria jo, patans insensibles, que teniu menys vergonya que els tertulians del Xiringuito, els farsants dels Sálvame (que a sobre tenen la barra de afegir-li un sonor Deluxe al final, per a cagar i no torcar-se), o els pallassos (i també demano públicament perdó als pallassos) de Ximplets, ximpletes i viceversa i altres programes liquida-ments de l’excelsa programació televisiva d’avui dia.

Disculpeu que sigui tan agressiu, però és que no ho puc evitar. M’exaspera el camí “tan comercial” que ha adoptat el món del videojoc. Han fet (sí, les empreses) que tota aquella experiència única i especial en comprar un videojoc s’hagi convertit en un simple i anodí “alguna cosa més”. A veure, que tinc clar que les companyies produeixen jocs per obtenir beneficis, però una cosa és això, i una altra cosa molt diferent és que ens prenguin per imbècils. La cosa canvia. Canvia però molt. Perquè un DLC bé implementat, és un veritable encert. És a dir, si suposa una ampliació veritable del joc, que augmenti un grapat d’hores la vida del joc, benvingut sigui. Però això vol dir que el que aporti el DLC ha de ser contingut llarg i que realment suposi una ampliació important del joc, que sigui externa realment al joc original, una expansió. Ara bé, si són DLC s merda amb els quals es desbloqueja contingut que està ocult en el joc i que el pots obtenir passant-el joc, o per obtenir certs ítems i ximpleries similars (generalment orientades a l’online) que realment no suposen cap canvi al joc en si, o que simplement són per anar incrementant el contingut del joc però sense ampliar realment el joc (els DLC´s de cotxes nous en el Forza, per exemple, o nous personatges a un joc de lluita que no afecten a res i podrien estar des del principi, com en el Street Fighter V per dir un, que hi ha altres que encara no han sortit i ja sabem que tindran personatges extra descarregables via DLC, com el prometedor Bola de Drac Fighter Z o com es digui), o si t’estan venent un joc a capítols, ben trossejat per treure-li més suc, llavors sí que és una presa de pèl. Però una presa de les bones. Més encara quan al cap d’un any o dos, quan el joc ja estigui “passat de moda”, et treguin la graciosa edició Joc de l’Any. amb tot el contingut desbloquejat i a la teva disposició sense haver de pagar per tot aquest contingut que sí s’ha hagut de pagar en el seu moment i que aprofita la gent que no va comprar el joc en el seu llançament o durant l’any en curs. ¡QUIN NEGOCI QUE S’HAN MUNTAT! Et venen el joc en parts més petites perquè al final hagis pagat el doble o més del que et va costar el joc en botiga, i després venen encara més a la gent que no el va comprar en el seu moment i que evidentment aprofita per adquirir-lo… i el pitjor de tot això és que realment no has tingut una expansió veritable. Però la veritable culpa de tot, com no, ÉS DELS JUGADORS QUE ELS COMPREN. Perquè és així, els compren. La prova està en que la cosa, en compte de disminuir, sembla que vagi en alça i temps fa (i estem a finals de 2017) que aquesta modalitat està fortament assentada ja en el negoci. Llàstima em donen el nous jugadors d’avui dia que no coneixen altra cosa perquè, sincerament, s’ha perdut el Nord. Això ja no és el que era. Almenys ens queden els records d’aquells anys en què els videojocs SÍ eren aquesta part màgica i especial que tant de sentit ens va donar en la nostra joventut i que tant ens va fer gaudir i somiar. Per això sóc, com en diuen avui en dia, un Retro-Gamer.

 

Comments

  1. Molt bon article!

    Aquí hi ha un munt de veritats! Afegiré un parell de detalls que m’has fet venir a la ment:

    – M’ha encantat la teva afirmació de que la màgia de tot el que és desconegut és més gran. Abans no en sabies res i el misteri que envoltava el joc el feia millor. Avui dia hi ha masses tràilers i merdes (perquè han de demostrar gràfics i després el joc no val per res)…. En el cinema passa quelcom similar: fixeu-vos que les precueles solen ser decepcionants. La figura de Darth Vader és molt més imponent quan l’envolta el misteri que no pas quan veus a l’imbècil de l’Anakin canviant més ràpid d’opinió que en Puigde declarant independeències.

    – Tots vam passar anys sencers amb un o dos jocs nous per any. Tots hem crescut i sabem que ja no tenim aquesta limitació. La indústria ho sap i ens munyeix fins a l’últim € aprofitant que som dèbils!!!!

Deixa un comentari