Hi ha moments al llarg de la nostra vida que signifiquen més, molt més, que un simple fet o un passatge important de la nostra existència. Són moments o lapses de temps que, sense que un s’ho esperi, es converteixen en un punt d’inflexió d’una magnitud, de tan gran rellevància i que arriben inesperadament tan profund a dins teu, que no només tu mateix quedes profundament marcat i impactat , sinó que una gran part de la societat queda afectada per aquest mateix fet. I aquest fet tan impactant, aquest fenòmen tan important a què em refereixo, no va ser altre que el llançament al mercat d’una de les millors i més rellevants consoles del món del videojoc i que de no haver existit s’hauria hagut d’inventar: Súper Nintendo (Súper Famicom al Japó), la Súper 16 bits de Nintendo. El Cervell de la Bèstia havia arribat per recuperar el terreny perdut i posar les coses al seu lloc.

Ja fos per aquella mena de màgia o aura de misticisme que emparava i envoltava als videojocs en una època tan única com la fi dels 80 i principis dels 90 (l’era del gloriós ascens dels videojocs i que vam tenir la gran sort de viure ), pel context tecnològic d’aquells anys (la tecnologia punta era bastant inaccessible per a la majoria de persones), per la curta edat que molts de nosaltres teníem en el nostre haver o, millor encara, per la conjunció de tot el que acabo de dir, el cas és que l’arribada de la Súper Nintendo va resultar ser alguna cosa més que el llançament d’un simple aparell electrònic: va ser un abans i un després en el món del videojoc, un punt ia part, un gran xoc que deixà perplexos a milions de aficionats als videojocs que, sorpresos, van quedar meravellats front el que veien els seus ulls en les pantalles de les teles: el que oferia aquella genialitat de l’enginyeria electrònica era una cosa senzillament acollonant. No era un simple aparell electrònic o maquineta, no. Realment era molt més que això: era un meravellós enginy que ens feia viure de primera mà experiències i històries totalment increïbles i fascinants, permetent-nos ser els protagonistes d’aquells colorits i imaginaris mons pixelats que tant ens fascinaven. De fet, i perquè us feu una idea de la veritable magnitud que va suposar el llançament d’aquesta consola, fixeu-vos amb aquesta important i molt rellevant dada que us comento a continuació, ja que va passar als annals de la història dels videojocs com una cosa inaudita: a la tardor de 1990, la Súper Famicom, una videoconsola, pràcticament va bloquejar a mig Japó o més, deixant fora de combat el país nipó en el dia del seu llançament, ja que la gent, totalment als peus de la potència i capacitats de la nova 16 Bits, va deixar d’acudir en massa, com ho llegiu, en massa, a l’escola, instituts, universitats i fins i tot al propi treball per anar a fer llargues cues a les botigues de videojocs i poder tenir entre les mans una de les esperadíssimes i molt sorprenents Súper Famicom (la primera tirada de 300.000 consoles va quedar esgotada en molt poques hores). Tant va ser la cosa, que el govern japonès va demanar a Nintendo i a les altres corporacions de videojocs que a partir daquell dia els llançaments de noves consoles es fessin els caps de setmana… nyas coca! Japó és Japó, i punt, però el que va passar aquell dia deixa ben a les clares el gran impacte que va suposar l’arribada d’una consola com la Súper Famicom. La totpoderosa i avançada màquina que Nintendo havia anat, com sempre ha estat la norma en la companyia de Kyoto, deixant entreveure a comptagotes per a la desesperació del personal, va desembarcar finalment a les botigues nipones un llunyà novembre de 1990 (en 1991 a Amèrica, 1992 a Europa i Australàsia i 1993 a Sud-amèrica) alimentant d’una manera insana l’ardent i imperiós desig de posseir una d’aquelles meravelles grises, fent-nos morir d’enveja davant d’aquell afortunat amic, persona coneguda o desconeguda i que fos posseïdor d’una flamant i moderníssima Súper Nintendo, una consola que albergava una tecnologia que ens semblava portada del futur fins al nostre present. El gegant de les consoles domèstiques a tot el món, encara que una mica tard, finalment havia mogut fitxa. Nintendo colpejava de nou.

 

Els Asos de la Súper Nintendo: màgia gràfica i sonora.

Al llarg de l’any 1987, just quan una petita virgueria tecnològica, la PC Engine de NEC, apareixia en escena al Japó i sacsejava amb fermesa el mercat nipó, el que va ser pare i creador de la exitosa Famicom o NES de 8 bits, Masayuki Uemura, es va adonar que ja era hora de posar-se mans a l’obra i es va dedicar en cos i ment a la realització de la qual seria la substituta de la seva arrasadora i llegendària NES. El llegat que aquesta consola ja venia arrossegant rere seu i que finalment va acabar aglutinant per a goig dels jugadors, no era per res algo banal, així que la creació de la seva successora havia de ser, per força, un obra d’art en tots els seus aspectes; un producte que millorés i potenciés l’oferit per la NES fins a uns nivells aclaparadorament superiors. El salt generacional havia de ser sí o sí espectacular.

I no obstant això, els aficionats als videojocs, sorpresos, no donaven crèdit davant les especificacions d’un dels més importants components d’una màquina de videojocs: el seu processador. L’escollit? El Ricoh5A22 de 16 bits. I dic sorpresos, perquè aquest processador resultava ser d’inferior rendiment i menor capacitat que el que muntava la seva més directa competidora, la dos anys més vella Mega Drive de Sega, la qual comptava amb l’arxiconegut, famosíssim i molt capaç Motorola 68000. I la veritat, sent com era la Súper Nintendo una consola més moderna que la Mega Drive, entendreu que la gent es quedés una mica com després d’una ensopegada, perquè la diferència de rendiment brut entre els dos processadors era bastant considerable, més encara si és entre dos consoles d’una mateixa generació i totes dues amb processadors de 16 bits. I encara que a simple vista la Súper Nintendo sortia perdent en la comparació directa dels processadors (la qual cosa era molt certa), no totes les cartes estaven ja sobre la taula. La Súper Nintendo tenia alguns asos guardats sota la màniga, i un d’ells girava, precisament, al voltant del processador (mai millor dit): una de les més importants de les grans idees que va implementar el senyor Uemura en la concepció de la nova màquina de Nintendo , va ser l’estructura de funcionament de la consola, ja que aquesta estava ideada a partir d’una peculiar visió que, tot i que no desconeguda, no era comú en aquells temps: l’ús de xips potenciadors. Sí, com ho llegiu: la Súper Nintendo estava concebuda per a què el seu més modest processador funcionés conjunta i perfectament amb els coneguts com a xips de suport (el xip de so també anava muntat a part de la placa base per exemple, i no cal esmentar els arxiconeguts xips especials que venien instal·lats en els propis cartutxos dels jocs), amb l’objectiu que la conjunció Ricoh5A22 + xips especials resultés un còctel insuperable, ja que gràcies a aquesta unió s’augmentava i potenciava les capacitats de la consola sense haver de modificar res d’aquesta, allargant la seva vida i les seves capacitats durant un temps més prolongat (aspecte que va resultar essencial en aquells temps dins el context tecnològic del moment). Aquesta estructura de funcionament, encara que no era nova ni pionera (la pròpia NES ja feia ús de xips especials en alguns jocs, com el Súper Mario 3 o Ninja Gaiden 2, o també en alguns cartutxos de l’ordinador MSX), ja hem comentat que no era molt comú, bàsicament perquè encaria força el preu dels cartutxos. Però, finalment, es va veure que el senyor Uemura va donar novament en el clau, ja que la seva decisió va resultar ser fonamental per al triomf de la Súper Nintendo en la renyida batalla que estava per arribar entre les dues 16 Bits.

Aquí teniu una llista amb els xips especials que van fer de la Súper Nintendo una veritable bèstia:

  • CX4: Millorar l’ús de les transparències i càlculs trigonomètrics. Creat per Capcom i usat exclusivament en Megaman X2 i Megaman X3.
  • DSP1: Millores en el Mode 7 i càlcul de vectors. Utilitzat en jocs com Súper Mario Kart.
  • DSP2: Escalat de gràfics. Duplica la velocitat de la SNES. Exclusiu de Dungeon Master.
  • DSP3: Descompressió de gràfics. Exclusiu de SD Gundam GX.
  • DSP4: Dibuixat de circuits. Exclusiu de Top Gear 3000.
  • SA1: Compressor de dades 1: 4. Augmenta velocitat de la SNES fins a 10 MHz. Utilitzat en jocs com Super Mario RPG, Kirby Super Star i Kirby ‘s Dream Land 3 i en cartutxos-adaptadors de SD Gundam G-Next.
  • S-DD1: Compressió de gràfics. Exclusiu de Street Fighter Alpha 2 (Capcom) i Star Ocean (Enix en l’era pre-Square-Enix).
  • SPC7110: Millora en algoritmes. Dissenyat per Epson i Usat en 4 jocs:
    Far East of Eden Zero
    Far East of Eden Zero – Shounen Jump no Shou
    Momotarou Dentetsu Happy
    Super Power League 4
  • Super FX: Càlculs vectorials. Augment velocitat SNES fins a 10,5 MHz. Utilitzat en Star Wing (Star Fox), Dirt Trax, Stunt Race FX i Vortex.
  • Super FX 2: Augment velocitat SNES fins a 21 MHz. Utilitzat en Super Mario World 2: Yoshi ‘s Island, Winter Gold i Doom.
  • Seta DSP: Aquests xips són creats per Seta Corp per millorar la capacitat d’IA. Utilitzat en 3 jocs segons el xip:
    ST-10: F1 Roc 2
    ST-11: Hayazashi Nidan Morita Shougi
    ST-18: Hayazashi Nidan Morita Shougi II
  • OBC-1: Manipulació de sprites. Exclusiu de Metal Combat, seqüela de Battle Clash.
  • S-RTC: Un xip que mostra el rellotge en temps real. Exclusiu de Daikaijuu Monogatari II   

Font: Wikipedia

Però a més del seu funcionament conjunt amb els xips de suport, la Súper Nintendo, gràcies a la seua major modernitat, comptava amb altres sorprenents qualitats que la feien una màquina realment sorprenent, avançada i puntera en l’època. Aquests són alguns dels asos que guardava la Súper 16 Bits de Nintendo:

  • Una brutal paleta de 32.768 colors, dels quals 256 es mostraven simultàniament en pantalla.
  • L’avançat xip de so SPC700 de Sony i els seus 8 canals de so estèreo (que anava separat de la placa base de la consola) proporcionaven a la Súper Nes una qualitat de so pràcticament de CD, és a dir, impressionant i sorprenent en el seu moment, doncs els jocs de la Súper Nintendo sonaven “a glòria”. Com a curiositat, dir que aquest xip de so va ser creat pràcticament en secret per Ken Kutaragi a esquenes de la pròpia Sony, ja que aquest era un treballador de la multinacional japonesa que va voler treballar per a Nintendo. I encara que finalment Sony es va assabentar del que estava passant, la companyia va deixar a Kutaragi treballar en el xip i acabar-lo, a canvi és clar d’una part del pastís (de fet, Sony va obtenir els seus bons beneficis gràcies al subministrament dels SPC700 per a la súper Nintendo).
  • Tot i que la Mega Drive comptés amb el Motorola 68000, xip que era tremendament conegut per la majoria de programadors perquè anava muntat en una gran quantitat de recreatives (fins i tot la totpoderosa Neo Geo l’albergava al seu interior, encara que portat a un altre nivell), Nintendo ho va saber contrarestar hàbilment amb la major modernitat de la seva màquina, ja que aquest factor clau va permetre que fos molt més fàcil per a la Súper Nintendo mostrar en pantalla efectes visuals poc comuns en aquells anys com transparències, rotacions, difuminats, etc… i d’una gran qualitat, per cert. A la Mega Drive es va demostrar que també es podien fer aquest tipus de coses (gràcies Treasure pel genial Gunstar Heroes), sí, però era la Súper Nintendo la que ho posava molt més fàcil als programadors, exigint-los menys treball i menys mals de cap que la màquina de Sega. Sens dubte, tot un puntàs al seu favor (i amb els xips de so també passava alguna cosa similar, sent més laboriosa la programació del so en la Mega Drive per a que sonés amb més qualitat amb la qual van arribar molts títols, com per exemple en els Street Fighter 2, on la Súper sempre va sonar molt millor gràcies a les bondats del SPC700).
  • Major disponibilitat de memòria RAM, tant per al so com pel video.
  • I per descomptat i com no podia ser d’una altra manera, els seus comandaments o mandos. Els gamepads dissenyats per Nintendo per a la seva 16 Bits van ser tota una primícia que va marcar un estàndard en el món dels videojocs i que van suposar el camí a seguir de com havien de ser els comandaments d’una consola. No només incrementava els botons d’acció fins a quatre (tres la Mega Drive i dos la NES o la Master System 2), sinó que afegia dos botons més a la part de dalt, els botons L i R. Un total de 6 botons (tres més que els gamepads de la Mega Drive, quina diferència), el que atorgava un major grau de profunditat i dimensió als jocs de la Súper Nintendo.

Sens dubte, en Nintendo van saber treure partit als dos anys de diferència que hi ha entre la Súper Nintendo i la Mega Drive, oferint als jugadors una consola no més potent, però sí més moderna i amb unes qualitats tècniques excel·lents tan genials i tan fantàstiques que realment la feien estar un passet per davant de la seva competidora. Si Sega va sorprendre a propis i estranys amb la potència i capacitats de la seva consola de 16 bits i va deixar totalment en evidència l’abismal distància generacional existent sobre les consoles de 8 bits, Nintendo va donar a la vegada amb la seva 16 Bits la carpetada final a una generació i el tret de sortida per a una de les èpoques més vibrants i més genials que s’han viscut en l’univers de les consoles: la batalla de les 16 Bits.

 

El perill d’adormir-se en la glòria.

Tots ho sabem: Nintendo es va relaxar i va deixar fer als seus rivals. No era d’estranyar, doncs a la fi dels anys 80 la companyia de Kyoto dominava per complet i amb mà de ferro els mercats del Japó i E.E.U.U. La seva posició era d’absolut i total control de la situació (només a Europa i Amèrica del Sud el seu domini no era tan aclaparadora gràcies al fet que en aquests llocs hi havia més predilecció per Sega i la seva Master System 2. Però aquests mercats, reconeguem-ho, en aquells temps no eren tan importants com ho són avui en dia). La seva Famicom / NES de 8 Bits havia triomfat com la Coca-Cola, s’havien establert al capdamunt de forma aclaparadora i indiscutible, les millors third parties del moment com Capcom, Konami, Tecmo, Square o Namco programaven en exclusiva per a ells i es podien permetre el luxe d’exercir sobre elles un ferri control, gràcies majorment (entre altres coses) a l’èxit amb que comptava la NES; franquícies pròpies de la casa com els Súper Mario Bros, The Legend of Zelda o Metroid comptaven també amb una enorme acceptació i venien estupendament genial… Hi havia algú que els pogués fer ombra? Estaven al cim, a la cresta de l’onada. El catàleg de jocs de la NES estava ple de grans títols i d’una varietat d’allò més extensa, a més molts d’ells molt més profunds i molt més llargs que els jocs de tall arcade. La PC-Engine? Sí, sens dubte estava venent bé al Japó i molts japonesos es van fer amb una, atrets indubtablement pels seus gràfics i colorits i per les genials conversions arcade. Però el catàleg de NES era molt més ampli i nodrit de més varietat. Mega Drive? Era més que obvi que en Sega havien fet una màquina portentosa, però no era un rival a tenir en compte, doncs Sega era més de salons recreatius que de consoles domèstiques. A més, quines third parties anaven a treballar amb Sega? Les millors estaven treballant en exclusiva per a Nintendo. Per què no seguir explotant un temps més la NES i el seu inmens catàleg? I Súper Mario 3 nouvingut a les botigues… Amb totes aquestes raons, en Nintendo no van moure fitxa encara.

I va ser llavors quan Sega va veure una oportunitat d’or davant la immobilitat momentània de Nintendo. Va reaccionar ràpid i va fer les coses bé. Tot i el dur revés i fracàs de ventes patit al seu propi país, en Sega no es van donar per vençuts i, convençuts de les capacitats de la seva Mega Drive, van fixar el punt de mira en el mercat americà. Després de diversos moviments molt encertats i amb molt de criteri (els quals els podeu llegir aquí en el nostre reportatge anterior dedicat a la Mega Drive), van aconseguir desbancar contra tot pronòstic a Nintendo del lloc més alt de la llista de ventes, aixecant a la seva màquina de 16 bits al número u. I així, enfront dels seus propis nassos, Nintendo va veure sense poder fer res com Sega li havia guanyat momentàniament la partida a Nord Amèrica (per tots sabut el mercat més important del món). Havien subestimat al seu rival, havien volgut estirar la vida comercial de la seva exitosa NES i havien estat superats. I tant a Europa com a Amèrica del Sud, com no, la Mega Drive liderava sense oposició les llistes de ventes de consoles, sent com havíem estat des de sempre més territori Sega que Nintendo. Va ser llavors quan es van adonar que les coses no pintaven tal com ells havien imaginat. La situació requeria d’una reacció contundent.

 

La Guerra de Consoles.

Ferotge enfrontament entre dos sistemes diferents i meravellosos: La màgia de Nintendo vs la rebel·lia de Sega.

Fixeu-vos amb l’enorme i irreprotxable qualitat dels jocs de la Súper Nintendo que van sortir en els seus dos-tres primers anys de vida, com ara:

Súper Mario World

F-Zero

The Legend of Zelda: Link to the Past

Súper Castlevania IV

Gradius 3

Súper R-Type

U.N. Squadron (enorme shoot’em up. Ai! Si ho hagués tingut en el seu moment)

Súper Tennis

Súper Ghouls ‘n Ghosts

Súper Mario Kart

Mega Man

Súper Probotector

Buf! Vaja videojocs més genials! No obstant això i malgrat l’enorme qualitat i importància de tots aquells videojocs, en Nintendo ja veien que les coses no anaven a ser gens fàcils. Sega havia guanyat moltíssims nous usuaris i estava oferint també llançaments de nous i molt bons títols (l’arribada de cert eriçó blau va suposar l’assentament definitiu de la consola rival, o la genial aparició d’un beat em’up que no tenia res a envejar a les creacions arcade, entre molts altres). Així que per ficar més pressió a la ferotge disputa que ja havia esclatat, Nintendo va donar la campanada amb l’arribada a la seva consola de dos mítics títols de Capcom, dues bombes en autèntica primícia: el meravellós Final Fight i, sobretot i de forma aclaparadora, el joc del moment pel qual pràcticament tothom sospirava, Street Fighter 2. I cal dir, que encara que el Final Fight va arribar amb certes retallades que van deslluir el seu resultat final, aspecte que no es va tenir tan en compte fins anys més tard, la veritat es que va ser realment impactant per a l’època, ja que és ben cert que els gràfics que presentava aquella conversió eren dels que feien flipar de debó, sent totalment una passada gràfica, i a més la jugabilitat i el so ratllaven a molt alt nivell, de manera que aquells que van tenir la sort de gaudir-lo en el seu moment van ser considerats com grans afortunats (el Final Fight a la teva habitació!). I és que, que la Súper 16 Bits permetés als seus usuaris poder disposar a casa de dos dels millors jocs que mai havien trepitjat uns recreatius va ser, en el seu moment i durant molts mesos, una brutal i indescriptible sensació de poder i exclusivitat totalment inabastable per a tot aquell que no tingués una Súper Nintendo (quan penso en aquella època en concret no puc evitar recordar la tremenda exclusivitat que desprenia la Súper Nintendo). Però sobretot i amb diferència, per l’excel·lent conversió que va resultar ser Street Fighter 2, sens dubte la conversió més rellevant i important en la història dels videojocs, ja que contenia pràcticament tot el que la màquina recreativa oferia: gràfics bellíssims i colorits de autèntic luxe per als nostres ulls, personatges i fons perfectament recreats, melodies i sons dels cops fantàsticament reproduïts mitjançant el SPC700, tots els cops i tècniques de la recreativa, tots els lluitadors… aaaaaaah! Quina enveja per a tots els que no tenien Súper Nintendo! I sempre quedarà grabat a foc en les nostres ments, el moment en que aparegué un dels millors bundle pack  de venta (sino el millor) que una companyía ha oferit alguna vegada en la història dels videojocs: qui no recorda aquell meravellós, impactant i molt desitjable pack en el que la Súper Nintendo venia acompanyada del Súper Mario World i del Street Fighter 2? Buah, i més buah… canella en rama, senyoretes i senyorets!!! Allò va ser, simplement, IMPRESSIONANT.

I si amb el Street Fighter 2 Nintendo ja es va desmarcar notablement de la competència (encara que més tard acabés sortint aquesta franquícia també en Mega Drive i altres sistemes), la Súper 16 Bits va tornar a colpejar de nou i a sorprendre al món amb l’arribada d’un títol que va significar un punt i a part per a moltíssima gent d’aquells anys: Bola de Drac Z Super Butouden. Hype, ansies i desig multiplicats per nosequantes vegades!!! L’arribada a la Súper Nintendo d’un joc basat en la sèrie més arrasadora del moment en televisió com era Bola de Drac, i a més en format 1vs1 al igual que Street Fighter 2, va ser una cosa que va marcar molt profundament a molta gent d’aquella època (sí, m’incloc). El simple fet de veure en les Hobby Consoles o Súper Juegos del moment, unes poques imatges dels personatges de la famosa sèrie, bellament recreats, amb els seus escenaris més mítics lluint al fons, llançant-se kame-ha-mes, masenkos, big bang attacks , pujant als cels i transformant-se en súper guerrers!… Resumint en dues paraules el que allò ens va suposar va ser, literalment, SOMIAR DESPERTS. Poques coses en aquells anys com un videojoc podien fer que un nen somiés despert a aquests nivells, oi? Doncs aquest Súper Butouden és tan mític (inclós més que el Super Butouden 2, tot i que la segona part era bastant superior) i recordat perquè ho va fer, va fer somiar desperta a tota una generació de xavals que estaven com bojos per aquella meravella en forma de cartutx (aquí podeu veure el reportatge que li dediquem al joc). I entretant, la consola culpable de que les nostres ànsies es posessin pels núvols, seguia alimentant sense parar el seu catàleg de jocs, començant a omplir-se de més i més títols, molts d’ells totalment genials i en completa exclusiva per a la màquina de Kyoto. Si es pogués viatjar en el temps i preguntar ara als usuaris d’una Mega Drive en aquells anys 92/93… Per descomptat que la consola de Sega tenia també els seus genials exclusius (ahí la grandesa d’aquella època), però aquells dos títols (autèntics “vendeconsolas”) eren més que una espineta en els cors de tots els segueros, doncs Street Fighter 2 i Dragon Ball Z Super Butouden eren veritablement dues autèntiques i molt cobdiciades joies que tots desitjaven imperiosament tenir entre les seves mans; i durant molts i llargs mesos, una gran quantitat de xavals (especialment els propietaris d’una Mega Drive), es van tenir que fotre i empassar-se l’enveja, ja que només els afortunats posseïdors d’una Súper Nintendo podíen gaudir d’aquestes dues exclusives franquícies a casa seva. El que ja he dit: poder, luxe i distinció.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Però no tot eren bones notícies, ja que també cal fer menció especial a cert aspecte que no va ajudar massa a la Súper Nintendo: la forta censura que Nintendo sempre aplicava sobre els seus productes i que el seu més directa rival solia ometre sense problemes (aquella mítica rebel·lia i barrut de Sega, eh?). L’exemple més clar i contundent, i que a més va suposar un bon increment de vendes de la consola contrària i un toc d’atenció per a Nintendo, el trobem amb el llançament d’un títol mític: Mortal Kombat. No cal que diguem res d’aquest joc ni de com va escandalitzar la societat en aquells inicis dels 90, cert? Nintendo va censurar el joc, ometent d’un cop l’aparició de la sang en les còpies de cartutxos per a la seva consola. Per contra, la versió de Mega Drive sí que tenia present en les còpies dels seus cartutxos l’aparició de la sang, i encara que en veritat requeria d’un senzill truc (que tots ens sabíem de memòria) perquè la sang es fes present, la repercussió que va tenir el simple fet de veure córrer la sang en un videojoc domèstic va donar una clara mostra del que volien els usuaris. Aquell moviment es va traduir en un nou i fort suport per a la màquina de Sega. Error que no va tornar a cometre Nintendo, doncs ja en el Mortal Kombat 2 la sang feia acte de presència, i sense trucs. Nintendo, encara que va seguir amb la seva política de censurar continguts que no fossin adequats, no va tenir més remei que parar una mica les seves tisores i ser una mica més permissiva en alguns casos, ja que va comprendre que la violència més explícita, més adulta, més gore, començava a formar part inseparable dels videojocs. Sega l’hi havia demostrat.

Va ser tan renyida i tan disputada aquella batalla de consoles, que Nintendo (al igual que Sega) només tenia un camí per guanyar-se la gent: a força de grans títols. Només així podia recuperar el terreny perdut, demostrant la veritable potència de la seva consola a través de nous i sorprenents videojocs. Què Sega feia publicitat agressiva contra ells? No hi havia problema. Ells van passar a fer-ho també: sèries d’anuncis agressius en els quals s’arribava a menysprear directament al seu rival van començar a omplir les pàgines de les revistes i a ser emesos per les cadenes de televisió. Nintendo contra Sega. Sega contra Nintendo. Barça o Madrid. Goku o Vegeta. Final Fight o Streets of Rage. Mario o Sonic. Els jugadors estaven en dos bàndols clarament diferenciats: o formaves part de Nintendo o formaves part de Sega. Dues empreses. Dos sistemes de 16 bits. I dues maneres diferents d’entendre els videojocs. Algú donava més? Per descomptat, que època tan genial que vam poder viure.

Tan dura i tan aferrissada va resultar ser la pugna que van mantenir les dues companyies, que no va ser fins a finals de 1993 quan realment Súper Nintendo (la consola de la qual havia estat no feia molt la indiscutible companyia líder en les consoles domèstiques, per remarcar-vos la ferotge competència presentada per Sega) va començar a decantar la balança a favor seu amb l’arribada de nous títols cada vegada més sorprenents. A més, es va produir l’assentament definitiu d’un gènere que va ser clau en la seva victòria final: els rpg. La que posteriorment es va conèixer com la consola dels RPG’s, va rebre tal quantitat de títols de rol amb una qualitat, una bellesa gràfica, una dimensió sonora, una profunditat i d’un calat tan profund entre els jugadors, que la competència no va poder sinó claudicar davant l’aclaparador catàleg de RPG’s dels que feia gala la Súper Nintendo:

Final Fantasy’s

Chrono Trigger

Illusion of Time

Secret of Maná

Secret of Evermore

Earthbound

Tales of Phantasia

Terranigma

Breath of Fire

Lufia

Super Mario RPG

Dragon Quest

The Legend of Zelda

Harvest Moon

Tot un baluard per a la Súper Nintendo! Realment van suposar un factor molt important per a que la 16 Bits de Nintendo desbanqués a la Mega Drive i tornés a ser la reina. I amb raó, ja que aquells jocs comptaven amb uns gràfics realment encantadors, amb històries profundes i trames de novel·la èpica que arribaven amb irresistible força al cor dels jugadors, melodies inoblidables que ens acompanyen des de llavors, personatges que es van convertir en llegendes… i encara que la Mega Drive comptés amb algun que altre gran exponent del que és un bon RPG, simplement no va ser rival per a la Súper Nintendo en aquest aspecte.

Però el veritable cop de gràcia i veritable enlairament de la Súper Nintendo no va arribar fins a 1994, un any de glòria per a Nintendo (just quan la PSX sortia al Japó a finals d’any). I va arribar amb nom propi: Donkey Kong Country, de la companyia Rare. Aquest títol i no un altre va ser el que va acabar de desnivellar completament la balança en favor de Nintendo. Els seus nous i sorprenents gràfics pre-renderitzats “d’una altra generació”, la seva fantàstica jugabilitat a prova de bombes, els seus nivells variats i desafiants, els seus secrets, la seva música, el seu so, la seva factura tècnica… en fi, tot el que envoltava a aquest joc va resultar ser una obra mestra que va permetre a la Súper 16 Bits de Nintendo desenganxar-se definitivament de la Mega Drive, distanciant-se d’una manera que ja va resultar insalvable per a Sega. Pràcticament ja estava tot dit amb aquell joc. Tant van impactar seus gràfics en aquell llunyà 1994, que Nintendo va aprofitar i li va enviar un recadet a Sega aplicant la tàctica que aquesta havia fet servir abans contra ella des d’un principi: Nintendo va fer una incontestable publicitat agressiva contra Sega, indicant en els seus anuncis que Donkey Kong Country i Súper Nintendo oferien gràfics d’una altra generació sense necessitat d’adquirir caríssims add-ons (mal zasca). Però a més, si els usuaris de Súper Nes no van tenir prou amb aquest brutal joc, encara van sortir en el mateix 1994 diversos títols d’enorme nivell, entre els quals destacaven l’aclaparador Súper Metroid o el brutal i ferotge Killer Instinc, (aquest últim també de Rare , que comptava amb gràfics pre-renderitzats, combos impressionants, fatalities, combo-breakers, una fluidesa sorprenent digna de màquina arcade…). I ja per a rematar la feina, en els 95-96, l’arribada d’altres tres autèntics i sorprenents prodigis que demostraven definitivament les veritables capacitats de la Súper Nintendo:

Súper Mario World 2: Yoshi ‘s Island (els colors i gràfics d’aquest joc són, sincerament, una veritable obra d’art del píxel, comptant a més amb la fantàstica jugabilitat de tots els Mario).

Bola de Drac Z Hyper Dimension (cal veure com llueixen els personatges de la nostra sèrie favorita en aquest joc. I tot i que ens va arribar sense el mode història, gràcies als partxes podem jugar avui en dia a la versió japonesa totalment traduïda).

Street Fighter Alpha 2 (inesperat llançament al final de la vida comercial de la consola d’aquest sorprenent joc que mai de la vida haguéssim imaginat que pogués funcionar en una 16 Bits).

Aquestes últimes genialitats van clausurar definitivament la més ferotge etapa coneguda en una generació de consoles.

Com veieu, no va ser fins a la recta final d’aquests sistemes quan es va començar a veure de veritat la encertada que va resultar ser l’estructura de funcionament de la Súper Nintendo (i això malgrat que els jocs de Súper Nintendo eren força més cars). Davant d’una Sega que anava a la deriva i que pràcticament va errar totes les decisions preses a mitjans dels 90 intentant potenciar la seva Mega Drive a través d’caríssims add-ons com el Mega CD (després del fracàs de Sega amb els CD, Nintendo es va replantejar això de treure un sistema amb discos compactes per a la Súper Nintendo, trencant el tracte que tenien amb Sony i que tan poc va agradar a aquests. En aquest cas, el “mal” ja estava fet, doncs Nintendo havia ficat el llop a sa casa i li havia mostrat com fer videoconsoles… Resultat? La PSX), o l’estrepitós fracàs del 32X o els altres molts perifèrics i fusions de consoles que va llançar Sega al mercat (el Multi-Mega, per exemple), confonent als seus usuaris i volent obligar-los a desemborsar molta pasta per aquests perifèrics i els seus nous formats de jocs i que van ser una pesada llosa que va llastrar en gran manera la imatge de la companyia, el món va veure en canvi com aterraven per als circuits de la Súper Nintendo títols d’una qualitat sorprenent sense haver d’adquirir components externs a la consola o altres formats físics de joc: tot venia ja preparat en els mateixos cartutxos de sempre. I a més, títols variats, profunds i molt satisfactoris. I encara que a manera de desesperats moviments finals encara van sortir algunes veritables joies per a la consola de Sega com Ristar, Comix Zone o Alien Soldier, en aquells dies la Súper Nintendo ja havia superat amb claredat a la Mega Drive en nombre de consoles venudes. El Ricoh5A22 seria de menor rendiment i potència que el Motorola 68000, però Nintendo va encertar de ple amb el que Sega no va saber encertar, l’ús dels xips especials de suport, ja que va permetre a la seua consola córrer jocs realment increïbles i sorprenents per a aquells sistemes, potenciant les capacitats originals de la Súper Nintendo (recordeu que era una altra època i la tecnologia no s’entenia com avui) sense la necessitat de recórrer a costosos artefactes externs a la consola (idees pèssimament implementades per Sega), allargant la seva vida més enllà del esperat, ja que fins i tot va poder conviure un temps considerable amb les consoles d’una generació posterior. Finalment, la Súper Nintendo s’havia coronat com a reina i vencedora dels 16 Bits, la generació més igualada, renyida i alhora diferent de totes les generacions que han existit.

Joies ocultes per la Súper Nintendo i jocs que no van sortir del Japó.

És molt cert que la competència et fa treure el millor que tens i, gràcies a la ferotge disputa que va presentar Sega amb la seva Mega Drive, Nintendo va començar a nodrir el catàleg de la Súper 16 Bits d’una manera sorprenent, veient arribar veritables joies jugables, títols tan genials, tan bons i tan únics, que al final va acabar passant per sobre de la Mega Drive. És cert, cal reconèixer-també, que les guerres internes de Sega van minar considerablement els últims temps de la Mega Drive, enterbolint al final de tan genial consola i negant-nos a tots els jugadors un final de cicle que hagués estat realment apassionant però, tot i així , encara que això no hagués passat com va passar, crec que difícilment haurien pogut arribar al que va arribar Súper Nintendo al final del seu cicle, malgrat que haguessin programat nous jocs amb el xip SVP (i atenció, que consti que sempre he estat de Sega ). És molt possible que haguessin pogut llançar títols de similar factura tècnica gràcies a la potència del SVP (o d’algun altre xip que haguessin pogut inventar en comptes d’invertir el temps en els MegaCD i 32x, però clar, cada empresa tenia la seva visió particular de les coses), i a les noves eines de programació d’aquell moment, igualant així la batalla final però, sincerament, no al nivell que va assolir la Súper Nintendo: els seus colorits gràfics i bestial so estaven un pas per davant de la Mega Drive. Ho admet: sóc un fidel seguidor de Sega que finalment ha acabat per reconèixer la superioritat tècnica de la Súper Nintendo i l’encertat que va resultar ser, en aquella època, concebre el funcionament de la consola amb els xips de suport. Encara que no puc passar per alt el fet que cal reconèixer també, que els dos anys menys d’antiguitat de la Súper Nintendo van jugar una basa importantíssima per a la seva victòria final (i més tenint en compte que estem parlant de tecnologia, cosa que mai para d’evolucionar). Però parlem dels seus videojocs.

Bé, què podria dir sobre els jocs més famosos de la Súper Nintendo que no se sàpiga ja? Més amunt he esmentat diversos i molt famosos títols que van contribuir a la grandesa de la consola i al seu impressionant llegat (menció especial als rpg’s, el gènere que estava pegant fort en els 90). Però des d’OldschoolGames preferim deixar una mica de banda els títols per tots més coneguts i rascar en el catàleg de videojocs europeu o americà i que no són tan coneguts, passant després a indagar una mica en la caixa de sorpreses que resulta ser el catàleg japonès de la Súper Famicom, ja que hi ha alguna que una altra alegria molt grata.

Catàleg europeu / americà

Pràcticament idèntics a excepció d’uns quants títols, en els dos catàlegs ens podem trobar amb algunes molt agradables sorpreses i que, malgrat que tenen una gran qualitat, no van tenir al seu dia la repercussió que sí van tenir altres títols, caient posteriorment en l’oblit per a la gran majoria de jugadors. Òbviament, per a aquells que estiguin més ficats en el món retro i acostumin a donar ús als seus sistemes de 16 Bits (bé en consola original o bé en emuladors), la majoria d’aquests títols ja els coneixeran, però de segur que molts usuaris encara desconeixen. Passe a indicar-vos uns pocs, per no allargar massa l’article, i que per a mi són més que interessants i que tot aficionat als videojocs hauria de provar alguna vegada. No hi fare descripcions sobre cada joc, doncs us passo els enllaços de vídeos perquè els veieu directament en moviment. Aquestes són algunes de les joies ocultes de la Súper 16 Bits de Nintendo:

Skyblazer: és un acció / plataformes molt bo… i sí, es de Sony.

Hagane: Parlant clarament, és el Shinobi de la Súper Nes.

Nosferatu: barreja en si mateix mecàniques de clàssics com Prince of Pèrsia, Castlevania i fins i tot Final Fight… No ho dubtis i juga’l. Segur que t’enganxa.

S.O.S.: has intentat escapar alguna vegada d’un transatlàntic que s’enfonsa per moments? Sorprenentment desconegut… i addictiu. Rejugable com pocs.

Uniracers: boges i rapidíssimes carreres amb monocicles. Total.

Blackthorne: mecànica Flashback però amb el seu propi estil i brutalitat.

Cybernator: munta un pesat mecha i arrasa amb el que vegis. De Konami.

Wild Guns: estil i mecànica dels arcadians Cabal o Blood Bros. Joc fantàstic.

Pocky & Rocky 1 i 2: mecànica shoot’em up per a un joc amb vista des de dalt a l’estil Mercs. Que no us enganyi el seu aspecte infantil, és divertidíssim…

Bio Metal: Gran shoot’em up d’una consola que es deia que no tenia bons jocs en aquest gènere.

Super Turrican 2: un gran run & gun que no et pots perdre.

Firestriker: sense comentaris. Mira-ho tu mateix.

Doom Troopers: run & gun amb fons del Donkey Kong Country?

Vortex: creies que només el Starwing usava els polígons per fer un joc de naus espacials en la Súper?

Equinox: joc en vista isomètrica al més pur estil dels jocs dels mítics micro-ordinadors de 8 bits. Una aventura que, malauradament, va passar desapercebuda en el seu moment.

Plok: divertit i colorit plataformes. Abans del Rayman ja hi havia qui llançava els seus punys i peus …

Catàleg japonès

Aquí ens trobem davant d’una veritable caixa de sorpreses. Certament van ser molts títols els que Nintendo va privar en aquella època a tots aquells que no fossin o visquessin al Japó. Títols que, sense deixar lloc als dubtes, haurien augmentat encara més la glòria i les arques de la companyia d’haver-se llançat a Amèrica i Europa, ja que el catàleg nipó de la Súper Nintendo guarda diverses joies que personalment no entenc com Nintendo no va decidir comercialitzar a la resta del món, ja que la qualitat que atresoren és incontestable. Encara que bé, que al seu dia no portessin aquells jocs als nostres territoris (una putada en tota regla, collons!), ha desembocat en canvi en alguna cosa meravellosa per als occidentals en els anys següents a la vida comercial de la 16 Bits de Nintendo: com si d’un tresor ocult es tractés, tant europeus com americans ens hem sentit com a exploradors o pirates que, després de diversos anys en l’ombra, van descobrint a poc a poc i sorpresos autèntiques meravelles per a una consola mítica de la que pensàvem que havíem vist gairebé tot. Doncs no. En aquest gairebé tot falta justament el que trobem en el catàleg nipó. I per cert, molts d’aquests títols els podem jugar avui en dia gràcies als partxes de traduccions que, lliurement, la comunitat d’internet ha anat fent sense pressa però sense pausa. Aquestes són algunes de les joies nipones del catàleg de Súper Famicom (no dubtis a explorar per tu mateix el catàleg nipó de la Súper Nes):

Ghost Chaser Densei: un dels millors beat’em up que han existit mai en una consola. Sens dubte en el Top 3 de millors beat’em ups de consola. Un dels grans que no va arribar ni a Europa ni a Amèrica.

Front Mission Gun Hazard: sota el meu punt de vista, un dels més complets jocs de la Súper.

King of Demons: junta mecàniques Castlevania, de Contra i fins i tot Resident Evil (guardant les distàncies, és clar).

Cho jiku Yosai Macross: un shoot’em up d’autèntic vici. Una passada de joc. Com no va sortir això del Japó, senyors de Nintendo?

Rendering Ranger R2: run&gun, shoot em up… compte, que enganxa!

Chaos Seed: action RPG de bella factura gràfica. Un joc molt xulo.

Alcahest: un altre action RPG per a la Súper. Si t’agraden aquest tipus de jocs, vas a gaudir amb aquest i el Chaos Seed.

Magical Pop: peculiar i bell joc de plataformes. El nostre company Marc ja va parlar d’ell aquí.

Ganbare Goemon 2 i 3: gràfics i sons sublims per dos excel·lents jocs PLATAFORMERS.

Spriggan Powered: gràfics brutals per aquest espectacular shoot’em up per la Súper Famicom.

Battle Tycoon – Flash Hiders: joc de lluita 1 vs 1 de bella factura, combos, jugabilitat… per a mi, un gran joc.

Do Re Mi Fantasy: original i molt bon plataformes amb uns gràfics excel·lents, colorits deliciosos i una música genial. Total.

Undercover Cops: Gran beat’em up. Totalment recomanable.

Shin Nekketsu Kunio kun: uffff, si no l’has jugat ja estàs trigant.

Clock Tower: memoritza bé aquest títol. És una veritable llàstima que encara no coneguis aquest joc, tot i que encara no tingui un bon partxe de traducció (encara que hi ha un en castellà, no acaba de ser fi del tot, però almenys pots entendre de què va la història i que és el que passa). Mireu, mireu com llueix. El més clar exponent dels Survival Horror i dels Click’n point en 16bits. Una veritable passada de joc. Quantes vegades m’han matat ja?

Bé, m’ature ja. Si no el reportatge es farà llarguíssim. Però no dubtis ni un instant a bussejar pel catàleg nipó de la 16 Bits de Nintendo doncs, i amb el risc que em ratllis de repetitiu, és molt segur que et trobaràs amb jocs sorprenents que són una PASSADA. Jo m’he centrat més en els beat’em up, shoot’em up, action RPG i algun plataformes i run & gun (pràcticament tots els estils XD), però hi ha altres gèneres com els puzles, esportius, estratègia… que no els he tocat tot just però de segur que hi ha sorpreses. Així que ja saps, bé amb el Everdrive, o amb els emuladors de PC o Android (vinga eixes GPD XD!!), et recomano que navegues sense por per aquest catàleg nipó. Segur que no et penedeixes. Es nota que Nintendo en aquells dies es preocupava més pels japonesos que per la resta de mercats. I sinó, només cal fixar-se en els títols que no van sortir de les terres del sol naixent.

PD: recorda que molts jocs es poden jugar avui en dia gràcies als partxes de traducció, sobretot RPG ‘s i action RPG’s. Chaos Seed i Alcahest hauries, almenys, provar-los. A mi m’estan agradant molt, i això que no sóc molt d’aquest tipus de jocs. I Clock Tower, i SOS

 

I ja per acabar…

Tant per a mí com per a molta gent, la Súper Nintendo sempre es va veure envoltada en un aura diferent del de la Mega Drive, tant pels colorits i gràfics dels seus jocs com per les melodies i sons que emanaven del fantàstic xip SPC700. Gràcies a això, tant la consola com els seus jocs van donar sempre una impressió com de més luxe i més exclusivitat que el seu rival, i això que tenir una Mega Drive ja era un luxe i una exclusivitat, amb perdó, de dos parells de collons (érem molts més els que no teníem cap d’elles que els que sí). Sota el meu punt de vista, tot el que envoltava a la Súper Nintendo, tot, sempre va donar aquesta impressió com de “una mica més”. Potser va ser també pel major preu de la consola i els seus jocs, és clar, però no era només per això. Les millores audiovisuals i la major modernitat de la Súper Nintendo es notaven, es notaven en els seus gràfics i possibilitats de zoom, rotació, transparències… i es notaven en la seva qualitat sonora. I també, com no, en el revolucionari disseny dels seus mandos, realment sorprenents. Sega ho va fer molt bé (amb els seus més i els seus menys), seguint els seus criteris i amb les capacitats que oferia la seva consola però al final, la superioritat global de la màquina de Nintendo, junt amb els errors que no va cometre la companyia de Kyoto com sí que va fer Sega, van decantar una ben merescuda i treballada victòria del costat de Nintendo i la seva Súper 16 Bits. Llarga vida a la reina.

 

Deixa un comentari