Sovint miro enrere …
I no puc evitar que la meva ment sigui assaltada pels gloriosos records d’aquells anys en què els videojocs eren “màgics, sorprenents i al·lucinants”

Què hi ha de nou per aquí companys? Com heu passat les vacances? Espero que bé, és clar. Ja han acabat els dies llargs, assolellats i calorosos, les passejades per la platja, aquestes hores mortes de relax… i per tornar de nou a la vida real, res millor que aclarir-se amb un dels més mítics i vivificants jocs de quants hagin existit en l’univers dels videojocs: Out Run.

outrun-sega-20558265-1024-768

Estem de celebració: 30è aniversari

Com passa el temps, eh? 30 anyots ni més ni menys que compleix aquest mes de setembre de 2016 el nostre adorat i mil vegades jugat Out Run. Increïble, però cert. Ara fa 30 anys, un setembre de 1986, Sega deixava al·lucinat a tot el planeta amb la posada en escena d’un títol que va esdevenir mític tan prompte com va arribar als salons arcade: Out Run.

Sí, ja sé que s’ha parlat mil vegades i en mil llocs d’aquest joc, que s’han fet anàlisis, reportatges, vídeos… però és que és un dels meus jocs favorits, dels que més em va impactar quan començava a anar als recreatius allà pel 93, un dels que més jugue quan tinc alguna estona morta i endollo la GPD XD. Sí, sóc outrunmaníac hahahaha. I ja que estem d’aniversari, no volia deixar passar l’oportunitat de dedicar un petit reportatge a tan pioner i magnífic joc. I no vaig a parlar de tecnicismes, ni de si l’equip AM2 va usar dos xips Motorola 68000 i un Z80 per al so i altres argots tècnics. No, d’això ja s’ha parlat en mil llocs. Vaig a centrar-me en el que va representar aquest joc i els sentiments que fa reviure només el veiem reflectit en una pantalla.

maxresdefault

Un joc de velocitat convertit en mite tan prompte com va arribar als salons.

Ho sé més que de sobres i, en canvi, no puc evitar mirar-lo gairebé totes les vegades. A la cantonada inferior dreta de la pantalla del títol resa el següent: 1986 SEGA. El que està escrivint aquest reportatge, tenia en el moment del llançament de la màquina recreativa, la tendra edat de 3 anys. Jo ho penso, i la veritat és que m’hagués agradat moltíssim poder haver viscut aquell moment únic amb uns quants anys més, més que res per experimentar l’impacte i l’esclafit que va sacsejar a propis i estranys quan van tenir al davant els bells i superbs gràfics del out Run en moviment. En una època en la qual els videojocs estaven pràcticament en les albors de la seva creació i poc a poc estaven tornant a enlairar després de la patacada de 1983, amb les màquines de 8 bits dominant l’escena arcade i domèstica, aquest joc corrent a la fabulosa i avançadíssima placa Sega System 16 va deixar atònits i amb la boca oberta a tot aquell que tingués ulls per veure-ho. Gràficament estava en una altra lliga pel que fa als jocs de la seva època. Però només per aquests gràfics sublims es va convertir aquest joc en mite així que va arribar als salons recreatius? Bé hagués pogut ser en aquella època, però no. El Out Run oferia molt més que només gràfics d’un nivell superior. Per començar, el joc estava fet amb la idea d’oferir al jugador jugar amb icons d’un ideal d’excel·lència que arribaven directament al més profund del teu cor. Icons d’un ideal d’excel·lència? De què porres ens està parlant el boig aquest ?, pensareu alguns, no? Doncs és veritat. Heus aquí les proves:

-Et permetia conduir un estratosfèric i exuberant Ferrari Testarrossa descapotable de color vermell (icònic amb totes les forces).

-Amb els seus cabells daurats bressolats pel vent, asseguda a la teva dreta t’acompanyava una (se suposava o directament ens ho imaginàvem nosaltres mateixos XD) atractiva i no menys exuberant xavala, disposada a arribar fins a la fi del món al teu costat, passés el que passés (bastant icònic també).

-En comptes de preocupar-te per arribar el primer, ens oferia l’experiència no ja només de córrer a tota velocitat a bord d’un Ferrari, sinó de “viatjar” ben acompanyat mentre travessàvem els més diversos i diferents escenaris de l’ample món, avançant un rere un altre a la resta de conductors que viatjaven per la carretera (bastant icònic també, no?)

-Abans de començar la cursa, podies triar un dels tres llegendaris temes a través de l’emissora de ràdio des del quadre de comandament del teu Ferrari Testarrossa (no sé si això seria molt icònic, però per descomptat en el seu moment va ser tot un puntàs que molava que no vegis).

out_run_-_1987_-_sega

Enteneu ara allò dels icons d’un ideal d’excel·lència? El joc va reunir en si mateix tots aquests ideals de poder i grandesa i els va oferir als joves jugadors que, jo mateix m’incloc, vam caure rendits sense remei als seus peus. El còctel que ens va preparar Sega va ser tot un bomba que viatjava a tota velocitat fins als nostres cors, guardant-hi per sempre més. Tenia els ingredients justos i necessaris per acaparar la nostra atenció des del mateix moment en què posaves els ulls en ell. Gran, molt gran Sega.

No era per menys, l’inigualable i sublim Yu Suzuki era un geni. Sabia perfectament el que volia i com ho volia. Pràcticament tot en aquest joc estava planejat minuciosament. Inicialment, volia fer arribar a la gent un videojoc basat en la pel·lícula Cannonball de Burt Reynolds, i encara que el resultat no va ser exactament el mateix, és igual: el joc és una veritable meravella.

El mestre Suzuki volia que el joc fos reconeixible fins per la música, i qui millor per arribar al més profund dels nostres records a través de les melodies que el senyor Hiro Kawaguchi, que va donar vida als tres temes que formen part de l’Olimp de els videojocs:

 

  • Magical Sound Shower (adoro aquesta melodia. La de records i sensacions que em desperta).
  • Passing Breeze
  • Splash Wave

maxresdefault-1

A més, va ser pioner amb la introducció del “bilinear parallax scroller”, que és el que et permetia que al final de cada escenari poguessis triar per on continuar el viatge: bé a l’esquerra o bé a la dreta; la decisió era teva. Un total de 15 escenaris diferents pels quals poder passar a tota velocitat, i amb la particularitat que hi havia, a més, 5 finals diferents depenent de les adreces que havies anat prenent al llarg del teu viatge. És que es podia ser més genial? Si no m’equivoco, l’únic joc que t’oferia una cosa tan fantàstica en aquells moments era el genial shoot’em up Gradius, només que en l’Out Run els escenaris eren molt més bells i agradables. Això, a part de ser tota una novetat, va ser tot un encert, ja que la re-jugabilitat del joc es va disparar fins a límits insospitats: mai hi ha dues partides iguals, ja no tant per les direccions adoptades a gust del jugador, sinó pels agressius vehicles que surten al nostre pas disposats a “alegrar-nos el dia”, representats per altres icònics (una altra vegada jugant amb els icons) vehicles fàcilment recognoscibles:

  • Chevrolet Corvette – 1972
  • Porsche 911 – 1985
  • VW Beetle o Escarabat – 1971
  • BMW E30 descapotable – 1985
  • El típic tot terreny o camioneta dels Estats Units – ¿1980?
  • I els enormes i mastodòntics camions americans – ¿1980?

maxresdefault-2

Perquè aquests conductors que anaven sortint al nostre pas, eren d’allò més “amables”. Ells feien el possible per dificultarte el pas i entorpir la teua ràpida i triomfal marxa pels diferents, bells i pintorescs paisatges que solcaven a tota llet al nostre voltant: canviant deliberadament de carril, posant-se davant, tancant el pas en plena revolta… Un exemple a seguir, per descomptat! Però elevant en gran manera la diversió i fent que arribar al final de la cinquena etapa sigui sempre un gran desafiament. Heus aquí una altra de les grandeses del joc! Hauràs jugat infinitat de vegades i, tot i així, no sempre arribes al final amb el temps suficient per entrar en meta. Beneït joc pixelat… hahahaha.

1470143627344

Tal com he dit més amunt, tot en l’Out Run estava pensat i calculat al mil·límetre per atrapar els jugadors i atreure’ls sense remei cap a la seva aclaparadora grandesa.

Feia falta alguna cosa més per atraure encara amb més força a la gent? Doncs no, en realitat no calia res més, però Sega en aquella època era gran, molt gran. I no se’ls va ocórrer altra cosa que agafar la placa Sega System 16 i ficar-la dins d’un espectacular i molt vistós moble amb seient, pedals, palanca de canvi, volant amb feedback i moviments del cockpit a través d’uns hidràulics laterals. El producte resultant va ser sublim i inoblidable: un èxit rotund a tot el món des del mateix moment del seu llançament, convertint l’Out Run en un dels més mítics i icònics jocs de la història i elevant a la companyia Sega a la categoria de reina dels salons arcade.

out_run_flyer_02

Realment no tinc molt més a dir. Sí vull ressaltar, que abans els videojocs eren més màgics i especials perquè, entre altres coses, la tecnologia no arribava tan fàcilment com ara a la gent, i aquells súper-fantàstics jocs arcade es mantenien molt més temps frescos i actuals malgrat que haguessin passat alguns anys després del seu llançament. De fet encara recordo perfectament quan, allà pel llunyà 93, van obrir dos salons recreatius a la petita localitat d’on sóc, i en un d’ells estava l’Out Run amb el moble “de luxe”… Doncs sobre tenir en aquells dies el joc 7 anys a l’esquena (7 anys atenció, a veure si avui en dia passa el mateix), durant molts mesos va ser la màquina més sol·licitada i la que més gent congregava al seu voltant. És cert que l’espectacular posada en escena de la recreativa cridava molt l’atenció, però és que el que passava a la pantalla era d’una genialitat tan colpidora, tan màgica, tan imprevisible, tan… única, que ràpidament passaves del moble i et centraves únicament en el que passava en el joc.

La de xapes que es van tirar en aquella màquina! De fet, un amic meu es va polir en una tarda 500 pessetes de l’època només en l’Out Run. 500 peles ja era molta pasta per a un nen de 10 anys! I les va polir totes en l’Out Run! I, sabeu que? Cap de les partides que va jugar va ser igual a les altres. Simplement genial.

sega_sm

Deixa un comentari