Hola, com va tot per aquí? Suposo que molts i moltes estareu passant el gran invent dels centres comercials que és el dia dels enamorats amb la vostra parella, no? jajajaja i si no, doncs que millor manera de passar una bona estona amb aquest molt millor invent que són els videojocs, rememorant per a l’ocasió aquelles marabuntes carrer dels gloriosos beat’em ups que tant ens agradaven (i m’agraden) dels anys 90 . Més us val anar espolsant els pads de la Snes i la Mega Drive, doncs tindrem la “sortde caure al mig de dues ciutats en les que els malfactors són els amos. Ja que la policia, amb el cap Biggum al capdavant jajajajajaja, és incapaç de netejar la ciutat de la ronya que la infecta, nosaltres ho farem a base de punys, salts, cops de peu i acció desenfrenada. Insert coivull dir, Push Start !! XD

287

Final Fight. Streets of Rage. Això, senyors i senyoretes, són paraules majors. Sí, tots ho sabem ja. Però per si de cas, ho remarco per si hi ha per aquí algun despistadet que no ho sabés…jejejeje al que anem: un aterrava el 1991 a Snes de la mà de la gran Capcom fent molt soroll i agitant sobremanera el galliner dels videojocs domèstics després del seu espectacular debut i grandiosa acollida en els salons recreatius allà per l’any 1989. L’altre, creació sublim de la imaginació d’una Sega intractable amb ganes de plantar cara a la poderosíssima Nintendo, va caure també el 1991 per als circuits de la Mega Drive i no va trigar gens a fer-se un lloc d’honor permanent en el camp dels “jo contra el barri” en general, i de la Mega Drive en particular. Estàvem en les albors del que fet i fet seria la batalla de consoles més aferrissada que es recorda. Beneïda batalla. El gènere dels beat’em up era un dels que partia la pana en aquella època i cap de les dues companyies volia deixar als seus fidels seguidors (sí, abans que usuaris, en aquells anys érem fidels seguidors d’una o altra) sense un gran referent de les neteges de carrer a força d’hòsties de pare en els seus catàlegs. Vegem que van donar de si aquells dos titols en una època mítica en matèria de videojocs electrònics o, com també s’agradava de dir en aquells anys, “dibuixos animats interactius”.

-Que Dius? ¿Que trauran “el Final Fight” a la Snes? Vinga ja! Tu t’estàs quedant amb mi …

-Que no tio…espera…on era?…Ah sí! Mira aquí, a la revista d’aquest mes…ho veus?

-Ostia!…Increïble…i tant que sí…el Final Fight en la Snes! I que gràfics! És espectacular. Fotre nano, això ja és massa…

-Ja et dic, es una flipada…

ffight

gfs_83499_2_1

Per a la gent que va viure aquells anys 90 i entre els quals orgullosament m’incloc, que un dels jocs arcade més mítics, jugats i estimats dels salons recreatius i un autèntic amassa-fortunes, amb el prestigi del segell Capcom en els seus gens i el nom Final Fight brillant ferotgement amb llum pròpia aterrés en un sistema domèstic era, encara que pugui semblar exagerat, un fet més que extraordinari. Allò va ser tot un puntàs. I dels grossos. Un sonor tant que es va marcar la casa Nintendo al seu favor al poder oferir als seus fans l’oportunitat de viciar a les seves llars al rei del moment en el gènere beat’em up. Sega, la Sega que en aquells anys estava en un estat de gràcia sense igual i a la qual segur no li devia fer molta gràcia allò, es va posar immediatament fil a l’agulla i es va treure de la seva en aquells anys inesgotable imaginació tot un beat’em up que es va convertir ràpidament en un dels estendards de la Mega Drive: Streets of Rage. El duel estava servit. Tot d’una el xavals d’aquells anys, sense ser conscients realment del que els havia tocat viure, van trobar un candent tema pel qual discutir, ja fos al pati de l’escola, a les portes dels recreatius o en missa si hagués fet falta: quin dels dos era millor? Final Fight o Streets of Rage? Nintendo o Sega? Passem doncs, amb el puny aixecat, a enfrontar-los cara a cara.

streets-of-rage-1-02

streets-of-rage-pc-windows-screenshots__3960_1

Encara que gràficament (sobretot en les fotos de la revistes) el Final Fight comptava amb un major colorit i uns personatges més grans que els de Streets of Rage i entrava més ràpidament pels ulls, va resultar ser que l’Streets of Rage era un joc bastant més complet i satisfactori que la “conversió” de Capcom per al cervell de la bèstia de Nintendo. Per què? Per diversos motius de bastant pes, és clar. Un d’ells, i a tenir també molt en compte, és que el Final Fight era una conversió d’un sistema superior a un sistema que, tot i que modern i punter, era inferior. A més d’aquest motiu, el Final Fight requeria de bastants megues de memòria, de manera que el cartutx de la Snes amb els 8 megues de què disposava es quedava molt curt. Sí, els gràfics lluïen molt bé i presentaven un colorit molt bo. Però el joc estava capat: faltaven elements trencables en els escenaris, com ara les cabines de telèfon. Val que la Snes fos inferior tècnicament a la poderosa placa CPS1, però que faltessin aquests elements trencables no presagiava res de bo…i així va ser, ja que altres aspectes negatius que presentava el cartutx no van trigar a saber-se, deixant als usuaris de Snes amb un mal gust de boca:

  • per començar, s’havia fulminat d’un cop el mode de dos jugadors…el mode de dos jugadors! A veure, com se’ls va ocórrer semblant atreviment? En un joc en el qual el més mola és jugar amb un amic, encara no em cap com van decidir suprimir un dels seus més grans atractius. Que no hi havia prou megues o capacitat? Doncs no ho treguis, i t’evites el ridícul. No? O millor, amplia la memòria disponible. Sí, ja se que en aquests anys la tecnologia era molt més cara que ara i no era tan fàcil produir jocs, però ja que t’havies atrevit a conversionar aquell gegant dels salons arcade, haver-ho fet més dignament. Perquè no eren els únics errors, no. Hi havia més …
  • seguint amb el tema de la manca de megues, es va decidir també suprimir tooooot un nivell sencer del joc original i, justament, van decidir eliminar el nivell en on el cap final que ens esperava era el que fet i fet a estat un dels personatges que Capcom ha utilitzat molt en un altre grandíssim joc com la saga Street Fighter: Rolando. Això va ser un altre dels grans aspectes negatius que presentava el cartutx, l’eliminació de tot un nivell de joc. Hi ha més …
  • Però no va desaparèixer només un nivell sencer del joc original, no. Un dels tres lluitadors que protagonitzaven el joc, es veu que havia de renovar la cartilla de l’atur o tenia visita amb el metge, va desaparèixer també del cartutx de la Snes: Guy, el karateka de quimono vermell, el més ràpid i àgil dels 3 herois s’havia agafat unes vacances, es va dir que estava cansat de repartir estopa en la versió arcade. Ai, quin un altre gran error que ens vam haver de menjar amb patates…
  • Per si fos poc, el nombre d’enemics que sortia en pantalla estava limitat sempre, sempre, sempre a tres. L’onada d’enemics podia comptar amb 30 si calia, però en pantalla sempre hi havia tres. Quan liquidabas un, immediatament apareixia el seu substitut…i així, fins a acabar amb l’onada. Això, encara que no ens agradi, fa que el joc sigui més avorrit i repetitiu i no aconsegueixi mantenir aquesta espurna o vitalitat amb la qual comença el joc…un altre error important.
  • I per acabar, les ralentitzacions que presentava el joc solien aparèixer amb massa assiduïtat. La consola portava poc temps en el mercat i es va notar que els programadors encara no dominaven el software, el que va repercutir en ralentitzacions que de tots és sabut, són molt molests.

final_fight_toilet

I que va passar amb el Streets of Rage? Doncs que Sega es va aprofitar, i molt bé, de l’error comès en Nintendo. D’acord, en Nintendo es van apuntar un tant a l’estar, més encara, en boca de tots en anunciar que l’extraordinari Final Fight correria en els circuits de la seva flamant consola de 16 bits, però les presses per treure el cartutx van derivar en els errors abans esmentats i al final va resultar ser més un handicap que un encert. El Streets of Rage no era cap conversió de cap màquina recreativa: era un joc fet des de zero per a la Mega Drive, perfectament adaptat a les capacitats de la consola i optimitzat perquè el funcionament fos, gairebé, com un rellotge suís. Això, evidentment, va repercutir positivament en el joc ja que, en on el Final Fight fallava, aquest complia perfectament el seu comès:

  • gràficament no era tan colorit ni els personatges eren tan grans com al Final Fight, però és que aquells escenaris més apagats concordaven perfectament amb l’estètica punk i macarra en què s’havia basat el joc, aconseguint que l’ambient del joc estigués més aconseguit que al Final Fight de Snes. A més, els escenaris estaven molt aconseguits i eren tan xulos com els del seu rival. Els sprites dels personatges, encara que més petits i menys colorits que els del Final Fight, tenien un gran encant i les seves animacions eren més fluides, fent que el joc lluís més en moviment que el del seu rival.
  • El joc presentava tres personatges: Axel, Adam i la picant Blaze. Els tres ex-policies estaven disposats per repartir llenya de la bona, bé sols o bé acompanyats d’un amic al vibrant mode de dos jugadors que l’Streets of Rage sí que tenia (bé!). No contents amb això, jugant a dobles, els dos personatges podien interactuar entre ells, permetent realitzar cops combinats que d’altra manera no es podien realitzar jugant un jugador sol, i unit a les diferents habilitats individuals de cada lluitador, completaven un molt bon apartat tècnic. A més, es va implementar un sistema de “màgies” bastant original en què es podia sol·licitar l’ajuda d’un cotxe policia, el qual disparava un bazooka o amb una metralleta de gran calibre…allò va ser molt original i molt cridaner en la seva època.
  • El joc constava de 8 nivells pels 5 que contenia el Final Fight. A més de variats i de dificultat creixent, estaven ben dissenyats i eren força diferents entre si: els barris baixos, la platja, un pont, un vaixell amb la ciutat de fons, una factoria, un elevador…no tenia el colorit ni els sprites tan grans com el Final Fight, però per descomptat no deslluïa en cap moment, sempre ben implementat a les capacitats de la 16 bits de Sega.
  • No tenia la restricció de tres enemics com a màxim en pantalla, podent juntar entre 4 i 5 enemics en pantalla més els personatges controlables, el que feia que et tornessis boig de fúria colpejant botons i repartint llenya a tort i a dret sense descans…sí, tot un èxit, ja que les ralentitzacions eren mínimes i només en alguns moments puntuals. Com he dit, el joc estava molt ben adaptat a la potència de la Mega Drive, perquè a més aquest si incloïa bastants més objectes destructibles en els escenaris: cabines de telèfon, cons, tanques…

streets-of-rage-1-04

Pel que fa al so, el Final Fight sonava amb més qualitat que el Streets of Rage, gràcies sobretot al millor xip de sonor de la Snes. Però no per això només era millor, ja que les melodies i efectes dels colps estaven molt ben aconseguits de la versió arcade i eren del millor que guardava la conversió nintendera (en alguna cosa havia de destacar, almenys). En canvi, el Streets of Rage comptava amb les fantàstiques composicions del genial Yuzo Koshiro, el qual va realitzar un treball excel·lent amb les melodies que acompanyaven l’acció del joc. Per a això, es va basar en la música que sonava en l’època en els clubs nocturns i en les discoteques. Ho va fer tan bé, que ni al Streets of Rage 2 ni en el 3 es va assolir la qualitat que es va aconseguir en el primer Streets of Rage. En aquest aspecte, tant un com l’altre complien més que sobradament. A més, el tema de la introducció de l’Streets of Rage és, personalment, un dels millors temes que s’han composat mai per a joc algun de la Mega Drive: misteriós, èpic, gairebé com un lament que reflecteix l’estat en què es troba la ciutat…senzillament genial. És una intro que s’ha tornat mítica. I tot gràcies a la música amb què et delecta les orelles.

72capanova

Llavors, era un mal joc el Final Fight? Home, la veritat és que no era un mal joc, és cert. Lluía molt bé gràficament i tal i es deixava jugar, però el problema venia quan es comparava amb la versió arcade: tots hem jugat alguna vegada al Final Fight corrent a la placa CPS1. Aquesta versió sí que és un plaer i una bèstia, i clar, no poden evitar les comparacions entre la versió arcade i la conversió de la Snes, de la qual aquesta última surt bastant escaldada. En el seu moment no es va donar tanta importància ni va tenir tanta repercussió com ha tingut després, perquè ja era més que suficient el poder tenir l’oportunitat de jugar al Final Fight a casa teva en aquella època. Però clar, si després de jugar al Final Fight et dones una viciada al Streets of Rage, immediatament t’adones que el beat’em up de la Mega Drive és més complet, està millor realitzat i, el que és més important, que et diverteix molt més que el Final Fight. És un joc més rodó. En aquest cas en concret, és on un pot millor donar-se compte del que significa realitzar una conversió d’un joc d’un sistema superior a un sistema menys potent, a realitzar un joc des de zero perfectament adaptat a les característiques i potència d’un sistema en concret. Nintendo va pegar la campanada en anunciar que el Final Fight correria en els circuits de la seva Supernintendo, però el gol realment se’l va apuntar Sega, demostrant del que era capaç i declarant la guerra oberta a Nintendo amb un grandiós i mític títol que va clavar un cop d’autoritat sobre la taula. Aquest va ser un dels grans enfrontaments que va obrir la ferotge lluita entre les dues companyies per l’hegemonia del mercat del videojoc. I Nintendo va prendre bona nota d’això…

Vinga companys i companyes, a gaudir dels videojocs. Fins promte!!

video del Final Fight de Snes:

Video del Streets of Rage de la Mega Drive

Comments

  1. Si, es correcte. Però el SoR era la resposta original al Final Fight, ja que van sortir al mercat el mateix 1991. Per eixe motiu vaig escollir el 1, que no pas el 2. No obstant això i tindre uns gràfics menys llamatius i colorits, el SoR original era, i es, un joc més complet i entretingut que el Final Fight de Snes.

  2. Paradoxalment, la millor versió de Final Fight va ser la que finalment arribaria per a una consola de Sega, concretament al Mega-CD.
    M’ha agradat molt aquest article. Recordo al veure a les revistes que sortia Final Fight per SNES…va ser un cop dur de païr per a un seguero com jo : ( Per sort com bé dius, una sega en estat de gràcia ens va regalar aquesta gran saga que és Streets of Rage : )

    1. Sí company, resulta curiós que finalment la millor versió d’un Final Fight acabara apareguent en els circuits de la Mega gràcies al MegaCD. Realment es una versió molt molt bona, amb una qualitat sonora superba i gràfics millorats. De fet, hi ha per la web un “parche” que se li aplica a aquesta versió del MegaCD i fa que els gràfics siguin un poc més definits i es millora la coloració general del joc, aconseguint una versió més rodona encara que la original.
      Que per cert, eixe també es un altre tema interessant: la gràcia o el “interés” que una desarrolladora pot tindre o ficar al hora de programar un joc. En aquells anys Nintendo era la reina i Sega la incòmoda aspirant, i no totes les desarrolladores ficaen les mateixes ganes al fer un joc per a la Snes o per a la MegaDrive (estic parlant de les third parties). Només hi ha que veure el que ha pogut fer un aficionat amb el Street Fighter II Championship Edition i amb el Super Street Fighter II, els dos per a la Mega Drive. Impresionant. La qual cosa demostra que les third parties tenien més predilecció per una consola que per un altra.

Deixa un comentari