Holaaaaaaaaaaaaaaaa! Que hi ha de nou per aquí, companys i companyes? Bé, primer de tot desitje felicitar-vos aquest nou any 2016 i desitjar-vos el millor. I ja que acabem d’estrenar aquest 2016, en plena època de les Xbox One, Play Station 4 i PC Gamer i amb les encara vives Xbox 360 i Play Station 3, he volgut parlar-vos sobre les màquines arcade que regnaven sense cap discussió en el món del videojoc allà per les dècades dels 80 i 90. Tirem cinc duros a la nostra retromàquina del temps i viatgem a una època irrepetible

650_12003

Ens trobem en els primers compassos de la dècada dels 90. Som uns nois d’uns 10 anys (any amunt any avall), en la plena infància. Acaba de sonar el timbre de l’escola. Són les cinc de la tarda. Recollim a corre-cuita els nostres llibres de la extinta EGB, llibretes i altre material escolar. Oculta entre els llibres, tens l’últim exemplar de la Hobby Consolas o la Superjuegos, les noves revistes dedicades exclusivament als videojocs de consola i que ja te l’has llegit i repassat diverses vegades, mirant sorprès les fotos dels videojocs. Enrere queda l’estiu i el dia s’escurça i es fa més aviat de nit, però no per això reculls com si s’acabara el món (vinga va, i perque ganes de que acabaren les classes no en faltaven ja XD). Entre altres coses, perquè en una estona fan per la tele un nou capítol de la teva sèrie preferida (bé, en aquell temps, la favorita de la gran majoria): Bola de Drac. No vols faltar a la cita i, amb el berenar a la mà, el que vols és acompanyar a Goku en la seva recerca de les boles màgiques a bord del seu núvol Kinton. Surts com una bala del col·legi, però saps que abans d’arribar a casa has de fer una parada en el camí. No fa gaire, ves per on, has descobert una cosa que es diuen “recreatius”. Recreatius, saló arcade… és igual. Saps que és un lloc on hi ha unes cridaneres màquines en l’interior de les quals hi ha la tecnologia més puntera i inabastable del moment dedicada exclusivament a allò que tant et fascina i et sorprèn: videojocs.

ambientazo-increible-el-segundo-torneo-organi-L-HqXvAnQue imatge tan entranyable. Això era el normal en la nostra època.

Tant si t’agafa de camí a casa, com si no, fas cas omís a les ordres de ta mare: No vull que vagis als recreatius. Procura que no et vegi per allà. Com m’assabenti que has entrat, sabràs que es bó. Ni recreatius, ni recreatives (típic de les mares i les àvies, eh?) En el moment t’intimida, però per una orella t’entra i per l’altra et surt tan aviat com tornes a obrir la revista. Precisament gràcies a la revista, has pogut saber que aquest Magician Lord o un tal Fatal Fury, de gràfics tan bestials i inigualables que tant t’han impressionat, no són d’una Supernintendo o una Mega Drive: són de Neo Geo, la recreativa per a casa la qual el preu d’adquisició està a anys llum de la butxaca dels teus pares. Només tens una manera possible per poder jugar-los i formar part d’aquests fantàstics mons de ficció pixelada: els recreatius. Per l’amor de déu! Vols saber el que és jugar a aquest videojoc superior! Estan en la inabastable cima de l’univers dels videojocs de l’època. És com un potent imant. Sents com un crit de força captivadora que t’atreu irremediablement cap a si mateix, atacant directament sense compassió la teua curiositat i les ganes de jugar. Sents un desig irrefrenable d’anar a aquell lloc. No ho pots evitar. I no ens enganyem: és que tampoc vols evitar-ho! Saps de sobres que si t’enxampen per allà és més que probable que et castiguin, al cap ia la fi, encara tens 10 anys o ni tan sols això. Però et dóna igual. Vols anar. Necessites anar. I per tant, arrisques. I més aviat que tard et trobes a l’entrada dels recreatius. Ja des de fora pots escoltar les explosions, rugits, crits i melodies que emanen eixordadorament dels increïbles jocs que corren pels circuits d’aquelles impressionants màquines que, per cert, són bastant més grans que tu. Una última mirada al teu voltant per si de cas. No hi ha moros a la costa. Bé. Amb una estranya i enigmàtica sensació d’alegria corrent pel teu cos, com si d’un lloc màgic es tractés, creues el llindar de l’entrada igual d’emocionat que l’Indiana Jones quan descobreix una tomba secreta, i accedeixes als recreatius abarrotats de gent. Extasiat, notes que estàs com si flotessis. Que jocs tan al·lucinants. Mai podré tenir alguna cosa similar a casa, ni tan sols una que sigui capaç de fer-li ombra. Hauran posat alguna nova màquina? Aquella que he vist en la Hobby Consolas potser? Per cert, seguirà per aquí aquell impressionant joc d’avions i la seva cabina rotatòria? Com es deia? Ah sí, After Burner. Allí està! Genial. I al seu costat, l’Out Run segueix al seu lloc, darrere del volant, el seient, els pedals i la palanca de canvi… uff, conduir un Testarrossa descapotable a tota velocitat amb una noia de cabells rossos desmelenats al vent es brutal. Quant costarà tenir una d’aquestes a casa? Millor ni ho penso. No pots contenir-ni un segon més. Agafes els 20 duros que prèviament li has pispat a ta mare o a l’àvia (tots ho hem fet, i o sabeu nois jajajaja), et dirigeixes al paio que hi ha al darrere de la barra i agafes canvi. Tinc per a quatre partides… i en menys de deu minuts t’has polit els 20 duros. Desolat i amb ganes de més, de molt més, et quedes mirant amb tristesa la pantalla mentre un comptador regressiu descompta els segons al costat del careto destrossat del Ken, suplicant que continuïs la batalla. Un altre dia serà company. No et queda més que recollir i marxar cap a casa, no sigui que la teva mare comenci a sospitar i t’arme la “marimorena”. A més, hi ha un altre imant que també t’atrau amb moltíssima força: van a fer el capítol de Bola de Drac per la tele. I mentre el sol es posa per l’oest tenyint de tons ataronjats el ja fresc cel de tardor, marxes d’aquell increïble lloc amb la certesa que podries polirte molta més pasta de la que t’has polit en tot just 10 minuts. És que són tan increïbles i inabastables aquests videojocs…  En fi, em conformaré amb la Game Boy. Físicament marxes d’allí, però la ment i el cor permaneixen a la sala arcade, revivint una i altra volta aquells instants increíbles. Tornaré ..

OutRun-zona-zhero-2Uff… Encara la veig i em ve a la memòria la primera vegada que la vaig veure davant meu. No sortia de la meva sorpresa.

Bé, crec que he descrit bastant bé el que ens passava quan anàvem “d’estrangis” als salons arcade en la nostra infància, oi? I és que, benvolguts companys, bé és sabut que l’aura, les sensacions i les emocions que desprenien els salons recreatius en la seva època va ser una cosa que molt difícilment podrà igualar-se en el món dels videojocs. Bàsicament, perquè era una altra època: la tecnologia era molt cara tant de comprar com de produir, per tant era impossible poder disposar d’aquells videojocs a casa, ni somiant. I per si fos poc, la desinformació que hi havia al voltant del món dels videojocs en general i especialment dels videojocs arcade en particular, feia que cada cop que entraves a uns recreatius no podies evitar sentir-te com un explorador que descobria noves i fantàstiques troballes de les que res havies sentit a parlar i que les veies per primer cop quan les tenies davant: absort, impactat, meravellat… Així és com et senties cada cop que et ficaves davant d’una nova creació arcade. M’equivoco? Segur que no. Allò era, literalment, anar a descobrir nous videojocs: no hi havia mitjans de comunicació que informessin sobre els nous llançaments arcade o que parlessin de quines recreatives estaven partint la pana. Resultat: impactat, aclaparat, emocionat, flipat… Dis-ho com vulguis, el cas és que aquesta forma de procedir va fer que alguns o molts d’aquells moments de “revelació” es quedessin gravats en la teva ment i en el teu cor en forma de grandiosos i entranyables records inesborrables. Qui no recorda el estar en un altre poble o ciutat, veure uns recreatius i sentir l’ansiosa necessitat d’entrar-hi a veure que et trobaves? No? Crec que no m’equivoco si dic que no vaig ser l’únic que ho va sentir, oi? Si es que realment era una sensació indescriptible! Trobar un saló arcade a un altra ciutat o poble que no eren els teus i entrar-hi, era prácticament com si haguéssim trobat la cova de les meravelles, veritat? Tenies la urgent necessitat d’entrar i explorar les “desconegudes meravelles pixelades” que habitaven en aquell lloc carregat de màgia. Qui anava a saber quines i quantes màquines hi havia allí dintre esperante! Indubtablement, aquelles sensacions i aquells records tan especials son celosament guardats pels que vam viure aquells anys. Irrepetible.

maxresdefaultEl mític After Burner… Accedir a aquesta cabina era com viatjar al futur. Impressionant, Sega. Xapó.

Els videojocs arcade eren el cim en aquella època. Des dels seus inicis i durant almenys dues dècades (déu n’hi do), el sostre tecnològic dels videojocs sempre havien estat les màquines arcade. Els sistemes domèstics no podien ni fer-los ombra: gràfics detallats, colorits sublims, sprites enormes, personatges grans i molt cuidats, rapidesa, fluïdesa, acabat general… Indubtablement, els videojocs arcade estaven no un, sinó dos o més esglaons per sobre de el que podien oferir-te una Nes, Master System, Super Nintendo, Mega Drive, PC-Engine, Game Boy… És cert, que amb l’arribada de les 16 Bits la distància es va reduir molt considerablement, i tant la Mega Drive com la Super Nintendo ja oferien experiències properes o similars al que una màquina arcade podia oferir: repartir llenya a l’excel·lent Street Fighter II inserit en la teva Super Nintendo, netejar els carrers de malfactors en la portentosa saga Streets of Rage de la Mega Drive, submergir-te en el bàrbar univers del Golden Axe, també de la 16 Bits de Sega, o flipar amb altres jocs de la talla de Super Mario World, Sonic, Gunstar Heroes, Axelay, Donkey Kong Country, Thunderforce IV… Són només uns pocs exemples de com les 16 Bits van donar un bon mos a la distància que sempre havia separat als videojocs arcade dels videojocs domèstics. I no oblidar-se dels excel·lents ports de les Coin-Up que van aterrar en una gran i sorprenent desconeguda: la PC-Engine (Turbografx per als d’aquí). Realment sorprenent que aquesta consola de 8 bits i xip gràfic (GPU) de 16 Bits tingués aquesta facilitat per traginar jocs de sistemes tan superiors a ella. Però tot i això, la distància era encara considerable. Les 16 bits no eren rivals dels sistemes arcade. No podien ser-ho, ja que eren inferiors tecnològica i potencialment: el conjunt de aquest múscul gràfic, d’aquesta fluïdesa i jugabilitat sorprenent i d’aquests sons i melodies bestials sempre van ser terreny vedat per a les consoles domèstiques. I no obstant això, el molt que significava tenir una Mega Drive o una Super Nintendo a casa, oi? Pensa-ho uns moments: si una 16 Bits domèstica ja era la repanoxa total i qualsevol nen, adolescent o adult pràcticament no podia aspirar a més (el preu de la Neo Geo i els seus jocs la feien inabastable per a gairebé tots), resulta que aquell estatus de poder tecnològic en el teu saló o habitació, curiosament també servia per augmentar encara més l’aura de màgia i exclusivitat d’una màquina arcade: sabies que seguien sent superiors al que tenies a casa.

placa-neogeo-mvsUna de les culpables de l’hegemonia arcade. Beneïda placa SNK.

Que grans records, companys i companyes. Però sobretot, que grans títols i que grans jocs que hi havia als recreatius. Aquella impossibilitat de tenir a casa qualsevol d’aquells jocs va contribuir més que notablement al fet que estimessis irremediablement aquells jocs. Podria estar hores enumerant jocs i sagues que van néixer i es van fer mítics en els salons arcade: The King of Fighters, Samurai Shodown, Street Fighter, Metal Slug, Street Hoop, Tortugues Ninja, Capitain Commando, Bubble Bobble, Bomberman, Aero Fighters, Last Blade, Blazing Stars, Dungeons & Dragons, Out Run, Snow Bros, After Burner, Neo Drift Out, Neo Turf Masters, The House of the Death, Sega Rally, Super Side Kicks, Super Pang, Tumblepop, Strider, The Punisher, Daytona USA, Tekken, Crazy Taxi, 24 Hores de Suzuka… Són només alguns els més coneguts, però és que hi ha un pila de jocs que és impossible enumerar tots aquí, allargant la llista de jocs arcade fins a fer-impossible d’igualar per qualsevol sistema de videojocs de qualsevol època. Són bastant més de 3000 títols els que es van arribar a fer per als salons arcade (entre totes les companyies, és clar). Val que hi ha jocs que són difícils d’emular fins i tot avui dia, per unes causes o altres, però és que encara deixant de banda aquests jocs més avançats que no van fluids o requereixen d’un equip potent per fer-los córrer, la llista de jocs disponibles en 2D és interminable. Milers de jocs. Visualitza’l en tota la seva amplitud. Milers de jocs. Es diu aviat, però és un nombre mooooolt ampli en on poder escollir a què jugaràs.

140517105126900128Els gràfics eren sublims abans, i ho segueixen sent a dia d’avui. Un obra d’art.

Qué haguéssim estat capaços de donar en aquella època per poder disposar de tota una màquina arcade per al nostre ús i gaudi personal? Sincerament, no vull ni pensar-ho. Penseu per uns moments, què hauria significat en aquella època el tenir una d’aquestes a casa teva, i poder dir-los als teus col·legues i coneguts: Eh! Nanos! Que tinc la recreativa del Street Fighter II a la meva habitació. Tooota per a mi. La que s’hagués armat! Automàticament ens haguéssim convertit en el centre de les més dolces lloances i de les més fosques enveges. Parlant clar: el puto amo, oi? Bàsicament hauria estat com tenir un “Status: nivell Déu”.

Bé, doncs tota aquella màgia i exclusivitat va començar a enfonsar-amb l’arribada al mercat de les consoles de 32 bits, a mitjans dels 90: Play Station, Sega Saturn i posteriorment la Nintendo 64 van ser les plataformes que van enterrar l’exclusivitat dels salons arcade. La potència de la qual feien gala les noves màquines va permetre desenvolupar jocs que poc o res tenien a envejar al que oferia una màquina arcade: conversions pràcticament perfectes del que hi havia en els salons recreatius van començar a aterrar amb inusitada força a les llars dels jugadors: Daytona USA, Sega Rally, Ridge Racer, Virtua Cop, Tekken… Ja no calia deixar-te la pasta en les màquines arcade. Ho tenies a casa teva! Això sense esmentar exclusius per a consola, com els Gran Turisme, Tomb Raider, Metal Gear, Crash Bandicoot, Ocarina of Time… Aquest va ser el principi de la ràpida decadència de les màquines arcade. Tot i així, els jocs més sublims en 2D, com The King of Fighters ’95 o Street Fighter Alpha II per exemple, exigien a les màquines de 32 bits donar el màxim de si mateixes per poder-los córrer sense problemes, i no va ser fins a la generació següent, la dels 128 Bits, que les consoles domèstiques no van acabar de ser el realment potents per córrer aquells jocs tal com una màquina arcade. De fet, la versió de The King of Fighters’95 per la Saturn (la millor consola de 32 Bits per a gràfics en 2D) venia amb un cartutx que expandia la memòria ram i així poder igualar l’experiència del joc al de la recreativa. Sorprenent, no? Per descomptat.

 

phdbrecres500gpnamcoSens dubte, sabien com arribar als nostres cors.

Però tot i que les màquines arcade van deixar de fabricar-se i moltes companyies van tancar o es van dedicar en exclusiva a programar per als nous sistemes domèstics, aquesta mítica imatge de poder, distinció i, perquè no, nostàlgia que segueixen atresorant les màquines arcade és insuperable i inigualable. Fa anys que es van tancar els salons arcade (menys al Japó, allà segueixen gaudint de l’afluència de la gent), i no obstant això, el poder tenir en la teva llar una màquina recreativa per al teu ús personal segueix tenint un enorme atractiu: bé per nostàlgia , bé perquè adorem jugar en una màquina arcade asseguts com antany en un taburet alt agafats als joysticks i aporrejant els botons, bé perquè l’experiència de jugar a dobles amb un amic al costat a un Cadillacs & Dinosaurs, Windjammers o Street Fighter II és una cosa realment satisfactoria i única, o bé perquè la tecnologia ens permet tenir pràcticament tots aquells jocs en un mateix disc dur a la nostra disposició, la veritat és que l’experiència que es viu en tornar a jugar en una màquina arcade és una cosa molt especial. Una passada. Per molta potència que puguin tenir els sistemes actuals, aquest sabor anyenc que es desprèn al seure davant del monitor de l’arcade i haver de tirar crèdits per poder jugar, o aquesta acció instantània i brutal tan característica d’aquests videojocs, o el poder girar-te i parlar, riure i discutir amb el del costat és una cosa que mai podran tenir. I a més, no em digueu que no és un flipe que cada vegada que entra un amic o conegut a casa es quedi mirant la màquina: Això és teu? Que cabró! Una recreativa! Anem a fer unes partides tio! M’encanta.

TMNTVIDEOAquesta màquina va marcar una època. Les quatre Tortugues Ninja alhora. Com no caure rendit davant d’ella?

Afortunadament, i ja per acabar, perquè m’he enrotllat de valent (no es nota que m’agraden les màquines arcade, oi?), i gràcies als avanços en tecnologia i l’abaratiment de la mateixa, han proliferat en els darrers anys petites empreses que es dediquen a muntar màquines recreatives. Hi ha de diversos preus i mides, arribant a sobrepassar els mil euros les més treballades i brutals. Però, no cal gastar-se aquesta pasta per poder tenir el gust de tenir una recreativa a casa, ja que pots perfectament agafar una bartop, que és una màquina arcade però sense peu de fusta, just la meitat del que ve sent una màquina arcade clàssica. I això és el que jo vaig fer, enxampar una bartop. I encara que pugui semblar que els faci propaganda o treballi amb ells XD (que ja aclareixo que no), la veritat és que he de donar les gràcies als nois que van fer possible el meu desig i que vaig a esmentar aquí: Creative Games. Una petita empresa catalana que fa un treball molt bo i que te la lliuren amb un romset inclòs que és molt complet. El preu no ho diré (podeu buscar els seus anuncis per internet), però per menys del que un pensa, vaig poder tenir una màquina recreativa amb milers de jocs arcade i a més, amb la possibilitat de jugar a taulers pinball gràcies als botons que hi ha als laterals de la màquina. Pregunteu al meu pare, que quan va veure que es podia jugar a pinball els ulls se li van obrir com a plats. De debò tios, em vaig quedar a quadres. Vinga va, posa-me’n un que vaig a donar-li al flipper hahaha.

En fi, a continuació us deixo unes quantes imatges de la meva estimada i personalitzada bartop amb la qual he pogut reviure grans moments de la meva infància i joventut. Això, i els piques que agafem cada vegada que ve algun amic a casa i el gaudi que tens al poder fer-ho, satisfet no, el següent. Ens veiem!

 

20160114_150903 20160114_150652 20160114_150542 20160114_150709 20160114_150744 20160114_150752

Espero que us agradin els vinils que vaig escollir tant com a mi. La veritat és que em va costar decidir-me, però personalment vaig quedar molt content, ja que el resultat està molt guapo i en directe és una preciositat.

Fins després.

Comments

Deixa un comentari