Sovint faig la vista enrrere…

…i no puc evitar que la meua ment siga assaltada  pels gloriosos records d’aquells anys en que els videojocs eren “màgics, sorprenents i al·lucinants”

Viatgem uns minuts al any 1991…no feia encara un any que la consola del moment, amb un retràs de 2 anys respecte al llançament a Japó, va arribar a la fi a territori europeu en la “benvolguda” i “apreciada” versió PAL: la Mega Drive de Sega.

D’entre la primera fornada de llançaments per a la fabulosa màquina negra de Sega, hi havia un que, al menys per a mi, sempre ha estat un dels títols més emblemàtics i genials de tot el catàleg de la Mega Drive: Super Hang-On, un altra obra mestra del genial e irrepetible Yu Suzuki (quasi res). Aquest fabulós videojoc, ens permet pujar a lloms d’una rapidíssima bèstia de dues rodes per a recòrrer a tota pastilla les carreteres i paisatges de quatre colorits continents: Àfrica, Asia, Amèrica i Europa. Posa’t el mono, agafa els guants i ajusta’t bé el casc. L’asfalt i els teus rivals estàn a la espera. Ens anem…

super-hang-on

Super Hang-On fou, des de sempre, sinònim de velocitat, derrapatges i habilitat, però, sobretot i més que res, diversió. Aquesta reedició per a consola domèstica del aclamat arcade d’una Sega que bordava tot el que tocaba en aquells anys, acompanyà a la Mega Drive des dels seus inicis en un port quasi perfecte del que era la recreativa en les sales de joc: gràfics soberbis i colorits, sprites enormes i una gran sensació de velocitat al temps que et divertíes de valent pilotant per carreteres de tot el món plagades de motoristes bojos, al ritme d’una de les millors bandes sonores que puga somiar un videojoc. Tot això, i més, va ser una demostració real del potencial que la nova màquina de 16 bits de Sega atresorava al seu interior. Massa bonic per a ser cert? Podria haver sigut tot fum, esclar. Però el que va ser ben cert es que tant el videojoc como la consola van oferir aquell genial còctel als jugadors amb gran encert (així els va anar les ventes a Europa i als Estats Units), i fou així, que el afortunat posseïdor d’una Mega Drive, va poder disfrutar en aquells anys des del salò de sa casa o des de la seua habitació, del que era tenir un joc de recreativa a casa pràcticament “pixel perfect”.

1. Graella de sortida del circuit d’Àfrica, amb les muntanyes de sorra al fons.

Admetem-ho, amants dels videojocs retro. Indistintament de si a ú li agrada més la Sega que la Nintendo o viceversa (le eterna dicotomía): Super Hang-On ens va deixar bocabadats a tota aquella generació que vam tenir la sort de viure-la. Ja no era sols pels gràfics (que també), per la sensació de velocitat i fluïdesa general del joc, per la música (beneïda banda sonora), pel punyeters que podien arribar a ser els clònics motoristes que t’hi anaves trobant en la carretera i que et feien la vida impossible quan anaves a passar-los al davant, o pel simple fet de que una consola domèstica era capaç d’agafar un joc de recreativa i portar-te’l pràcticament idèntic al saló de ta casa. Com ja he dit abans, la qualitat que més ressalta en aquest joc va ser i sempre ha sigut la DIVERSIÓ. I es per això que a dia de hui encara ens agrade tant. Dona igual que et fiquis al manillar de la nostra moto favorita per primer cop, com si ja te l’has fundit mil vegades. Com a bon arcade que es de la Sega d’aquells anys daurats, aquest joc es pura diversió des que el semàfor et dona la sortida. Tan prompte com comencis a accelerar i traçar les primeres revoltes del circuit d’Àfrica, ja es tard per a fer marxa enrrere: el joc ja t’ha atrapat en la seua vorágine de velocitat, revoltes i rivals que sobrepassar un darrere l’altre. Així. Tan simple i tan directe. Recordeu, i així de pas fer saber als que son més joves, el que va ser aquest joc per a la seua época: un autèntic escàndol de videojoc, un cartutx per el que més d’un hauría venut la seva ànima a qualsevol motorista satànic amb els braços tot creuats de tatuatges macarres, tan sols per poder tenir i disfrutar d’aquest genial joc corrent pels circuits de la seua flamant Mega Drive de 16 bits i ser l’enveja de tots els amics. Aquella época no era com la dels nostres dies no…

super-hang-on2

2. Una de les “sorpreses” del joc: el turbo feia escopir flames dels escapaments

Els escenaris de cadascun dels quatre continents per on passes tot llimat com si fossis Mick Doohan al cavall de la seua “burra”, amb el contakilòmetres en parpadejant roig marcant els 280 km/h, es cert que estàn un poc buits, però tenien i seguiexen tenint un gran encant visual i ofereixen un gran colorit en pantalla, aprofitant molt bé la curta paleta de 512 colors de la Mega Drive. S’ha d’anar amb compte amb els diversos obstacles que hi ha a cadascun dels dos costats de la carretera, ficats ahí amb tota la bona fe dels nois de Sega, per a fer pagar car els errors dels jugadors menys experimentats o habilidosos, doncs es molt fàcil acabar pegant bacs per terra mentre la moto fa varies espectaculars voltes de campana i, al mateix temps, veus impotent com els rivals passen brunzint fugaços a tota velocitat com ànima que porta el diable. Tot açò, coronat amb els bonics i encantadors gràfics de fons que ens esperen en el horitzó i que van cambiant a mesura que avances pels sectors, checkpoint darrere checkpoint: les muntanyes desertes d’Àfrica, les altures nevades d’Asia, les costes de Califòrnia, el desert del Gran Canyó de Colorado i fins i tot la mateixa Torre Eiffel de París en el complicat circuit d’Europa. Sincerament, per a ser un joc dels ’80 i de primera fornada de una per aquells anys “jove” Mega Drive, els gràfics son tota una delicia visual que a dia de hui mantenen un gran encant i no han envellit gens malament, no com altres videojocs de l’època.

3. Indudablement, els paisatges que coronen l’horitzó tenen un gran encant.

I com a bon representant del gènere arcade, i com a un dels grans de Sega, Super Hang-On es molt divertit, però a la vegada molt exigent amb els jugadors. Baix el meu punt de vista, aquest es el gran encert del videojoc, i la raó de que a dia de hui siga recordat amb tanta estima i, perque no, et faça deixar aparcada la teua flamant Xbox One per a fer unes curses pixelades: l’equilibri existent en el joc, i del que fa gal·la orgullosament, entre diversió instantània i dificultat per a completar cadascun dels quatre continents (sobretot el d’Europa). Simplement genial. El control de la moto amb el pad de la Mega Drive, encara que no es pot comparar amb el del moble arcade, que tenia plantat al davant una moto a tamany real (molt al espectacular estil de Sega), està bastant aconseguit i, encara que al principi pareix que coste una mica fer-se amb ell, la veritat es que t’adaptes ràpidament i ben prompte vas a tot el que dona la moto: diversió instantània. Però només amb això no hi ha prou, no. Els rivals que et van sortint al pas, no estàn ahí com a simples objectes als que passar al davant sense més complicació: es mouen, canvien de carril i inclós es fiquen al davant teu per a obstaculitzar-te el pas (a algú li recorda al Out Run?). Al principi sol ser sutil, i com aquell que no vol la cosa, es mouen, que tu et dius: “s’ha mogut i s’ha tirat al damunt meu?”, per a que en els següents sectors fer-ho ja totalment descarat com al més pervers dels traïdors, ficant-se al davant teu en plena revolta, obligant a que facis ús de tota la teua habilitat com a pilot per a frenar, esquivar al motorista i seguir per l’asfalt sense sortir-te’n de la carretera. I en més d’una ocasió no será un sino dos i inclús tres, els motoristes kamikazes que intentaràn que li facis un petó al terra. Ahí tenim la dificultad per a completar els circuits. Es més, i per a ficar les coses un poc més complicadetes encara, el temps entre checkpoints està bastant ajustat. Tant, que si t’acabes de cascar una pinya contra algún motorista o contra algún dels diferents obstacles que abunden als costats de la carretera en forma de barrils, fanals, arbusts, enormes tucans convertits en pancartes publicitàries, cactus, etc…pràcticament la portes clara per arribar al pròxim checkpoint abans de que s’acabe el temps. Com veieu, es exigent i no permet errades si vols arribar al següent checkpoint dins del temps que et donen. Però, i ahí ve el millor, en compte de ser frustant i fer-te desitjar abandonar el joc per a  no agafar-lo més, el que es ben cert es que has disfrutat mentre jugaves: tens gana de més! La línia d’aprenentatge està molt ben aconseguida, ja que al temps que vas millorant la técnica, perque el propi joc t’obliga a ser habilidós i de reflexos ràpids, estàs disfrutant com un nen, totalment alié a tot el que t’envolta: sols esteu tu, la teua moto, la carretera, els rivals i la genial banda sonora ressonant gloriosa a les teues oïdes. La immersió en el joc es total. Es impossible apartar la vista de la pantalla una vegada a començat la cursa.

4. La gran varietat de paisatges al horitzó li fa un gran bé al joc, visualment parlant.

I parlant de la banda sonora…renoi, sincerament crec que pocs jocs poden presumir de tindre tanta qualitat en tan poca quantitat. Quatre cançons. Quatre temes inoblidables. Quatre genialitats que t’acompanyen i arropen les teues oídes de forma magistral al temps que enllaces revolta darrere revolta, adelantant sense parar als rivals, sense donar atenció a tot el que t’envolta. Els temes, composats pels japonesos Katsuhiro Hayashi y Kouichi Namiki, son els següents: “Outride a crisis”, “Sprinter”, “Winning Run”, y “Hard Road”. Al igual que en Out Run, pots triar un dels quatre temes abans de començar la cursa, i ja sols et queda disfrutar dels màgics acords sintetitztas pel mític chip de sò de la Mega Drive ressonant pels altaveus, acompanyant sobèrbiament a l’acció que esdevé per l’asfalt una vegada el semàfor es fica de color verd. Es tot un plaer, i es realment lloable que tan sols amb quatre cançons s’aconseguira la qualitat de la que fa gal·la el joc. Genial. Cada cop que em conecto la Mega Drive, fique el Super Hang-On i tornen sonar les notes de “Winning Run” junt amb el rugit de la mecánica de les motos, no puc evitar el sentir com m’embarga la emoció i la nostàlgia…digueu-me el que vullgau, però es que em toca la fibra sensible jajaja.

5. Que en aquella època la Torre Eiffel apareguera al fons era un “Quina passada”.

Però hi ha més: el cartutx de la Mega Drive venía amb un “mode historia”, per dir-ho d’alguna forma. Encara que es cert que no es tan divertit i directe com el mode arcade, realment no està gens malament. En aquest mode, el joc t’enfronta a set diferents oponents, corrent en sèries de nou carreres per oponent. Cert es que les primeres curses resulten un poc frustants i menys divertides en comparació al mode arcade: la moto no corre, li costa accelerar un món, com si arrossegués un camió, i es tan bona traçant les revoltes com jo jugant a tennis, es a dir, roí no, el que ve després. Un dels grans atractius d’aquest mode es que tens guanyar crèdits per a invertir en la moto, millorar-la i fer-la competitiva: xassís, rodes, motor, escapis…i per a ajudar-te a millora-la comptes amb l’ajuda d´un mecànic i d’un sponsor per a fer d’ella una bèstia parda amb la que poder desafiar al més ràpid dels teus rivals. A més. I previ pagament d’una certa quantitat de crèdits, pots canviar de mecànic i disposar dels serveis d’un de millor qualitat, així com també pots fer-ho amb el sponsor i obtindre més ingressos per cursa. Indudablement, amb aquest mode la vida del joc s’allarga encara més, i ofereix un repte diferent al jugador. Avui en dia no sorpén, es clar, però en aquells anys poder disfrutar d’un mode de joc en el que poder anar millorant les prestacions de la moto mitjançant l’adquisició de noves peces, i el poder anar canviant de mecànic i de sponsor era un gran al·licient que feia al joc molt més interessant. Però una cosa va quedar ben clara: el mode estrella del joc sempre fou el mode arcade: directe i amb grans dòssis de diversió.

6. Super Hang-On, un dels grans clàssics de la mítica Sega. Se la troba a faltar avui en dia.

Si algú dels que esteu llegint aquesta humil opinió d’un servidor, es un insensat i encara no ha provat el que es fer una partida al Super Hang-On, recomane ferventment  que el proveu. Doneu-li una oportunitat. Només una. Segur, però segur, que no us deixarà indiferents. Proveu a passar-vos així de primeres el circuit de principiants, el continent d’Àfrica, i després parlem.

I ja per acabar, esmentar que el joc enganxava en el seu dia i que a dia d’avui segueix enganxant perque ofereix al jugador un repte constant. Encara que et coneguis els circuits millor que el camí a la teua habitació, mai hi faràs dos partides iguals. I això, senyors, es una autèntica delicia. Diversió, dificultat i velocitat inmediates: no hi fa falta res més per a passar una bona estona rememorant aquelles bones vesprades de la nostra infància.

Segueix l’enllaç que us facilito aquí baix per a veure un video del Super Hang-On en moviment:

https://www.youtube.com/watch?v=cXJRpZyYgjQ

Fins la pròxima, amants del retro!

 

Comments

  1. “Cada cop que em conecto la Mega Drive, fique el Super Hang-On i tornen sonar les notes de “Winning Run” junt amb el rugit de la mecánica de les motos, no puc evitar el sentir com m’embarga la emoció i la nostàlgia…”
    Amén, germà.

Deixa un comentari